El cineasta Pere Portabella, que participa al festival DocsBarcelona, ha rememorat en una entrevista la seva trajectòria com un productor i director que al seu moment va subvertir els codis del llenguatge cinematogràfic: «Vaig trencar amb els models i em vaig quedar fora del mercat».
«Em vaig plantejar políticament l'ús de l'instrument del cinema i va ser un èxit», afirma Portabella, de 87 anys, que el 1959 va fundar la productora Films 59 després de conèixer el director Carlos Saura, per portar a la pantalla el guió de Los golfos, pel·lícula a la qual van seguir El cochecito, de Marco Ferreri, i Viridiana de Luis Buñuel, definida com «un esclat terrible per a l'època».
Portabella explica que la seva manera de fer cinema sempre ha estat contrària a la visió de la indústria, així que es va mantenir al marge del mercat «com a element que valora i distribueix» des de l'inici: «La meva ruptura amb tot allò establert va ser radical i mai he trobat un productor que volgués fer una producció amb mi, mai».
El cineasta figuerenc, que es va refugiar a Itàlia a causa de la dictadura franquista, es va posar «al costat de la càmera» de la mà del director Francesco Rosi, amb qui va col·laborar a la pel·lícula El momento de la verdad, cosa que el va animar, en tornar de l'exili, a debutar com a director amb No compteis con los dedos, amb el poeta Joan Brossade guionista.
«Una pel·lícula has de veure-la abans de fer-la i aportar la teva mirada», subratlla Portabella, qui afegeix que, a partir d'aquí, el que busca són interlocutors de pràctiques artístiques diferents a la seva i porta a terme una sèrie de reunions on va elaborant «una agenda, més que un guió», amb la qual treballa les seves idees i marca els ajustos del procés.
«Mai he fet un guió en el sentit clàssic perquè mai he fet un argument -especifica-, sinó que connecto la història per mecanismes de suggeriment i percepció, conclusions poètiques i fragmentació per crear una altra continuïtat».
Influenciat per la filosofia i els moviments de les avantguardes artístiques, així com pel pintor Antoni Tàpies i l'escultor Eduardo Chillida, el cineasta ha realitzat més de 20 pel·lícules «atemporals», com El silenci abans de Bach, Pont de Varsòvia, Umbracle o les que tracten del pintor Joan Miró.
De Cuadecuc, vampir, pel·lícula basada en El Comte Dràcula de James Franco i prohibida per la censura franquista, ha destacat «la voluntat de transgredir l'obra original i les seves textures».
