La mort talla la vida i gairebé sempre arriba abans d'hora, quan encara no ho tenim tot enllestit. En lamentar el decés de Manuel Costa-Pau, recordaré coses fetes i alguna per fer. Entre les primeres, una lluita d'alliberament nacional i de classe compartida, amb un període breu de militància per part seva (no era home que s'avingués amb disciplines de partit) i algunes reunions sonades, com una de memorable a València, amb aturada del cotxe per manca de benzina i, finalment, gran sopar i llarga sobretaula a Massanassa.

Recordo d'aquella conversa que Manuel va exposar un concepte que ens podria ajudar a entendre millor la idiosincràsia del nostre poble (valents, pusil·lànimes i traïdors inclosos): el pathos català. Que som com (i els que) som i més val saber-ho: tant Macià com Samaranch, posem per cas, pertanyen al pathos català, tant si es vol com si no es vol. I sempre hi haurà, fins i tot en els més renegats, algun bocí de catalanitat. M'agradaria saber si aquesta idea l'ha desenvolupada en algun escrit.

L'any 1997 va fer la sisena edició del llibre És molt senzill: digueu-li Catalunya (1985), tot traient la primera part del títol. Vaig aprofitar per fer-ne un nou pròleg, que potser és un dels papers polítics més reeixits dels que he escrit. I a ell li ho dec.

Cap a la fi del 2015 em va telefonar, sempre crític i al dia, per felicitar-nos, a Maria Conca i a mi, pel manual La fraseologia. Teoria, mètode i aplicacions (2014), i vam quedar en veure'ns, a Girona, en un acte que rememorés els 30 anys del llibre esmentat, on ell faria perquè hi participés l'alcalde Puigdemont. Li vaig preguntar si era de Països Catalans i em va dir que sí, sense cap dubte. Doncs això, una petita cosa, se'ns ha quedat per fer. I la independència.