actualització de les plagues d'egipte

Respecte de l'Església, la pregunta clau era què hem fet malament perquè els infants batejats no siguin inscrits a la catequesi; o per què després de la comunió no continuïn la seva formació; o per què les confirmacions disminueixin considerablement; o per què als mitjans de comunicació pocs opinadors ofereixin raons de pes per entendre i difondre la proposta cristiana; a més de l'absència continuada de joves a les nostres comunitats parroquials, mancades també de persones d'entre 30 i 50 anys.

Sobre la dimensió política, es comentava la incapacitat d'un diàleg serè per arribar a acords pensant de debò en el bé comú de la ciutadania. En aquest punt l'expressió era, sobretot, de desconcert -què passarà?-, amb la sensació generalitzada de trobar-nos enmig d'un laberint, del qual no s'entreveu una sortida a curt termini. I es lamentaven també les desqualificacions i insults habituals entre els qui, pel seu estatus públic, haurien de ser referents per a les noves generacions.

D'altres participants a la reunió constataven dolorosament que un important percentatge de ciutadans ha de continuar estrenyent-se el cinturó i ha de fer equilibris de tota mena per arribar a final de mes, mentre veuen que, d'una manera legal o servint-se de corrupteles, d'altres s'han enriquit exageradament. I en l'àmbit de la cultura, que sembla reduïda a uns cercles privilegiats, lamentaven que sovint s'imposa l'autoanomenada pornocomunicació, que està guanyant la partida a moltes altres expressions culturals.

Certament, semblava l'enumeració de tot un seguit de desastres que convidaven a una actitud reactiva i defensiva, a un individualisme creixent o, encara pitjor, a un "ja s'ho faran!". Tanmateix, penso que la valoració no era del tot justa i real. S'oblidaven de tants i tants signes d'alliberament i de salvació que, afinant bé la mirada, ens adonarem que també són ben presents enmig nostre[...]" (extret del Full Parroquial).