Tothom sap que el vell Diògenes, contemporani de Plató, segons una curiosa llegenda, es passejava per les places i els carrers d'Atenes amb una llanterna encesa, en ple dia, mirant de trobar un home. Sembla un estirabot de filòsof antisistema. Però hi ha un cosa, en l'esperit de l'anècdota, que ve a dir : la veritat, per ser realment important, s'ha d'encarnar en l'home concret. Les grans idees dels pensadors grecs s'han d'encarnar en la gent del carrer, els que concorren a les places, els que compren i venen pels mercats, en els homes de la premsa i del dret, en els cambrers i els artistes, perquè el que importa és l'home, la persona humana amb les seves "circumstàncies", que sempre haurien de ser espais d'humanisme.

Per això em sembla que Diògenes, ni que sigui el de la llegenda, ofereix una llampegada de veritat i ens fa adonar que, avui també, l'objectiu primari d'una persona és una altra persona. Fer més humà un ésser humà, ajudar-lo a construir la seva plenitud, intentar que accepti lliurement la conquesta de valors que siguin tals, això és una responsabilitat que sorgeix de la condició social de la persona humana. Tothom, en certa manera, és pedagog d'un altre, tothom és mestre i alumne a la vegada i sempre.

No sabem si Diògenes buscava un home perquè era víctima d'una falta de realisme o perquè, tenint l'oportunitat de de conèixer la veritat, no acceptava l'esforç de fer-la seva. Millorar una persona, més ben dit, esforçar-se humilment a fer que una persona sigui més persona, i deixar que algú ens ajudi a nosaltres també a ser-ho, és un deure natural que recau sobre la consciència de cadascú.

L'Evangeli allarga aquest deure fins al coneixement de Déu i al servei eficaç dels germans. Ajudar i deixar-se ajudar per la Veritat. Per poder-ne viure.