De petit, sempre confonia en Kirk Douglas i en Robert Mitchum. El mateix em passava amb en Burt Lancaster i en Charlton Heston. I amb Don Pío i Gordito Relleno. Època de pel·lícules en blanc i negre a l´única cadena que vèiem a casa -no teníem ni l´UHF-, època de reunir-nos avis, pares i nens davant d´un televisor General Electric, època de sentir algun dels adults, així que apareixien les primeres escenes:

-Ja l´he vist, aquesta.

I la tornava a mirar. No perquè no hi hagués altra opció, que no hi era, sinó perquè, com es deia aleshores, eren pel·lícules de les que ja no es fan. Avui ja no només no es fan, sinó que tampoc s´emeten per TV.

Amb el temps vaig aprendre a distingir en Kirk Douglas: era el que anava quedant viu mentre morien tots els seus companys del Hollywood daurat. I així segueix. Va néixer el 9 de desembre de 1916. Avui fa cent anys, o potser hauríem de dir que avui fa els seus primers cent anys.

A algun crític li vaig llegir que Douglas no va ser mai un gran actor, però que omplia la pantalla. No seré jo qui desmenteixi un crític, de fet ni tan sols sé què significa ser un gran actor. Sí sé que cada cop que he vist Kirk Douglas en una pel·lícula, no he pogut deixar de mirar-la encara que, ara que sóc jo l´adult, hagi pronunciat la frase de rigor:

-Ja l´he vist, aquesta.

Senderos de gloria, que va rodar a les ordres de Kubrick, és un dels films de la meva vida, una visió real de la guerra, allunyada de les hazañas bélicas habituals en aquells temps. El gran carnaval, aquesta dirigida per Billy Wilder, és una de les visions més àcides del periodisme sensacionalista, avui tristament més vigent que mai. Espartacus, dirigida per Kubrick­ ­-o això diuen, per més que s´hi noti més la mà de Kirk Douglas que la d´aquest- , és la història de la lluita per la llibertat a més d´una gens dissimulada crítica a la cacera de bruixes del senador McArthy. Com es veu, no triava directors mindundis.

Deixo per al final la meva favorita, Cautivos del mal, dirigida per Vincente Minelli, amb Kirk Douglas brodant el paper de productor cínic i sense escrúpols, més que creïble quan compara el cine i el sexe: «Fer una pel·lícula és com festejar una noia. La veus, la desitges i la segueixes. Després, la desil·lusió, la tristesa després de filmar». Qüestió de gustos, cadascú té el seu Douglas.

Però n´hi ha un que és de tothom. És el Kirk Douglas més enllà de les pantalles. És el que, fill de drapaire, va passar de no poder menjar cada dia a fer-se un forat a Hollywood. És el que es va rebel·lar contra les grans productores i va fundar la seva. És el que va desafiar les llistes negres de Hollywood i no només va adaptar el llibre d´un comunista com Howard Fast, Espartacus, sinó que va contractar de guionista el repudiat Dalton Trumbo i, no content amb això, va exigir que sortís el seu nom als títols de crèdit. Sempre ha desafiat tothom, sempre ha guanyat, i avui fa cent anys. Deu ser que val la pena rebel·lar-se.