No deixa de ser paradoxal que la foto premiada en uns premis de la comunicació no va servir per comunicar res. No es va publicar. Per què se la premia? El jurat va argumentar que la foto de Jordi Ribot Un membre de l´ADF al foc de Blanes és una «imatge informativa d´impacte, que transmet bé el dramatisme del moment».

Però el mitjà de comunicació per al qual treballa Ribot no devia fer l´estiu passat la mateixa valoració. De fet, el mitjà en qüestió ni devia tenir temps per valorar res. Simplement, amb la precipitació pròpia d´una feina que demana immediatesa, va aprofitar les fotos que gabinet de comunicació del cos de Bombers va distribuir per difondre els seus mèrits en aquell incendi de Blanes. I la imatge de Ribot va quedar oblidada a la safata d´entrada del correu electrònic. Coses de l´era de les noves tecnologies de la comunicació.

La valentia de saltar-se les prohibicions expresses per aconseguir acostar-se a les flames no va servir de res a Ribot ni als lectors del seu mitjà. Ni la pujada d´adrenalina del moment. Ni experimentar un cop més l´agra sensació de vestir roba fumada. Ni la perícia de saber estar al lloc indicat quan un bomber es situa just entre el diafragma i una flamarada gegant. De res. De res. De res.

«De res» és el que hauria respost Ribot als responsables d´El Periódico si li haguessin donat un «gràcies» que no va escoltar. «De res», perquè la imatge no va arribar als lectors. L´agraïment li ha arribat en aquest món atzarós uns mesos després en format de premi Rahola en la categoria de millor fotografia de premsa.

I Ribot va aprofitar dijous el seu minut de glòria a sobre l´escenari de l´Auditori de Girona per denunciar la «desaparició» que «ja s´ha produït» del fotoperiodisme professional, va dir, i va alertar que el mateix pa se s´està donant als periodistes i redactors dels mitjans convencionals.

Director d´Iconna Serveis de Comunicació i professor de fotografia de l´escola universitària ERAM i de la Universitat de Vic, Jordi Ribot, premiat ja el 2010 amb el Rahola de Fotoperiodisme, va assegurar que la nova realitat del món de la comunicació l´ha empès a «reinventar-se» i a dur a terme un replantejament total de la seva professió com a única via per aconseguir «cobrar per la feina».

La segona paradoxa de la nit, com no podria ser d´altra manera també té relació amb la digitalització. La va protagonitzar Pau Casacuberta, director del digital Ariet.cat, que va recollir un premi en nom de Pau Subirós, guanyador en l´apartat de millor treball divulgatiu en premsa per tres reportatges publicats al també digital La Fissura.

Com a representant d´un tercer, a Casacuberta no li corresponia més que recollir el premi i agrair-lo en nom de Subirós, però es va trobar còmode amb el micròfon prop de la boca i va etzibar als professionals de la comunicació gironina present a l´acte que els hauria «d´avergonyir» que guanyi un autor que no és professional de la comunicació.

Casacuberta va usar la primera persona del plural per definir-se, posant al mateix sac Subirós, com a «no professionals» que troben en la militància política motivació per practicar un periodisme compromès que no té miraments a l´hora de denunciar els abusos del sistema capitalista.

No deixa de ser cert que un dels tres finalistes escollit pel jurat dels premis Rahola en l´apartat de premsa, la Revista de Girona, és un mitja convencional i històric que té versió impresa. I que els altres dos finalistes, Ariet.cat i La Fissura, no requereixen d´una impremta i han nascut recentment gràcies a les noves tecnologies i l´abaratiment de costos que ofereix Internet. I encara un altre digital va resultar premiat. Es tracta del digital musical La Tornada, de Pau Planas i Rocío Rogríguez.

Són mitjans barats d´editar i efectius amb l´ajuda de les xarxes socials, i no dubten a tocar amb gosadia temes socials candents per competir amb els mitjans de tota la vida, si bé queden lluny en la lluita per a una hegemonia un el món vertiginós de la comunicació, que cada vegada té més aspirants.

El gran salt de les noves tecnologies converteixen qualsevol ciutadà en comunicador potencial, i dona joc a tot un nou enfilall de manipulacions que algú ha definit amb el concepte de post-veritat.

Hi ha per una banda un jurat dels premis Rahola que fa la feina a consciència i premia qui premia. I hi ha per l´altra banda reaccions com la de Marta Felip als reportatge sobre la capital empordanesa premiats de La Fissura. Segons l´alcaldessa de Figueres comentava entre convidats al refrigeri posterior a l´acte, ja al vestíbul de l´Auditori, aquests reportatges es basen en «falsedats».

Tampoc són pocs els periodistes que acusen de «falta de rigor» l´altre digital finalista, l´Ariet.cat. No hi ha unanimitat, doncs, entre la valoració del jurat i la d´alguns sectors socials sobre el que és bon periodisme.

Els mitjans que tenen professionals en nòmina xoquen més que mai amb l´exigència d´evitar convertir-se en arma llancívola al servei de partits polítics o sectors socials interessats. Tenen l´ocasió per reivindicar-se com mai com a valedors de la informació rellevant, contrastada, independent i ben escrita. Només així podran fer-se indispensables per a una audiència que per sempre més tindrà en safata nous mitjans i xarxes socials que, sortosament, i gràcies a l´evolució tecnològica, han vingut aquí per quedar-se i fan pujar un replà més al periodisme de qualitat.