El so no espetega, les veus no estan distorsionades ni es perden, però el missatge no arriba. S'escolta impecablement bé, però la comunicació falla. O almenys és la sensació que em queda després de veure No se registran conversaciones de interés, el darrer muntatge que Rober Bernat ha portat a Temporada Alta i que el festival ha inclòs en la Setmana dels Programadors, el gran aparador per lluir el més trencador de la creació contemporània de casa i de fora.

El punt de partida és fantàstic, tant, que la forma aixafa el contingut. En arribar a la sala, l'espectador rep uns auriculars per sentir el que transmeten les tres persones que hi ha dalt de l'escenari. Cadascuna emet per un canal, i l'audiència és lliure per anar saltant d'un a l'altre per construir-se el seu propi relat d'un tema espinós, per llunyà, per proper: l'Estat Islàmic.

L'espectador ha de jugar a ser espia, o més aviat, a ser un policia que espia, perquè el que interpreten simultàniament dues actrius i una poetessa són les transcripcions reals de les escoltes telefòniques que la policia va fer a tres dones, les esposes de tres ceutins que l'any 2012 van viatjar d'incògnit a Síria.

Per l'orellera ens arriba l'essència del que recollien les 14.000 pàgines del sumari judicial, mentre en una pantalla es projecten imatges reals de la propaganda de l'ISIS, tan irreal i espectacular que semblen fragments d'un videojoc; un Estudio 1 de Les tres germanes txekhovianes i trossos de la pel·lícula La Batalla d'Alger, que revesteix d'èpica unes accions que ara semblen monstruoses.

Quan es telefonen, els gihadistes i les seves dones parlen de la fe i, en clau, de la missió que volen dur a terme, però també del Pirmi o dels fills, i es diuen que s'estimen. I així i tot sonen lluny, com si no fossin com nosaltres.

La proposta que planteja Bernat és molt llaminera, però et sobrepassa, és impossible arribar a tot: no et crees un espectacle a mida, sinó que només veus un terç de tot el que et volien mostrar.

Eclipsat per les acrobàcies de la posada en escena, el missatge que pretén transmetre s'entretalla. Aquells qui s'entrenen per atacar segueixen sense tenir rostre, no sabem què els ha dut a posar les víctimes a la diana ni què els han promès a canvi del sacrifici i d'abandonar la família. No sabem com ni per què es radicalitzen, perquè ja són soldats convençuts.

Quan els auriculars callen només saps una cosa: és difícil entendre allò que no es pot entendre, encara que t'ho expliquin fent la vertical o malabars.