La història dels afusellats pel franquisme i enterrats en marges anònims és la història de milers de famílies espanyoles. També és la història de la família de Carla Rovira, que a través de la desaparició i assassinat del seu besoncle, Enrique Isart Alonso, per «roig» quan tenia 23 anys, traça un recorregut per la memòria d'una època fosca a través ja no dels morts -molts dels quals desapareguts per sempre-, sinó d'aquells -o millor dit, aquelles- que es queden, els ploren i lluiten. Una època de la qual d'aquí pocs anys quedaran ja pocs testimonis vius, amb el risc que algunes històries restin enterrades per sempre. Un homenatge a les dones que van haver de patir les ferides de la guerra civil, que en alguns casos encara no han cicatritzat.

En un escenari circular, Rovira reconstrueix la seva història familiar a través de les cartes del difunt tiet Enrique i molt especialment a través de les dones de la seva família, que van viure el seu assassinat de formes molt diferents. Des de la valentia de la mare d'Enrique, Virginia Alonso, una mestra de poble que va ser capaç d'escriure a l'esposa del dictador, Carmen Polo, per implorar-li clemència «de mare a mare», fins al temor i el tabú de les generacions posteriors -inclosa la mare de Rovira, Angela Pitarch, que fa un gran paper a l'obra- i la necessitat dels més joves de rescatar aquestes històries de l'oblit.

Una crítica, a estones mordaç, a estones emotiva, d'una transició sovint sobrevalorada -«sembla que el dret a vot se l'inventessin els feixistes»- i carregada de picades d'ullet a la realitat actual. Atrevint-se a capbussar en la història de la seva família, Rovira es capbussa en la de tot un país. I és que ja estem en el temps de descompte per recuperar la memòria de la mà d'aquells que encara van viure la guerra, de manera que val la pena aprofitar-ho.