Mig segle de pregària a Solius

Quatre monjos de Poblet van fundar a Santa Cristina d'Aro, el 21 de gener del 1967, el monestir de Santa Maria de Solius, una comunitat cistercenca que avui té nou membres; seguint la regla de Sant Benet, «ora et labora», celebren els 50 anys amb la humilitat i la discreció que els caracteritzen. Avui hi ha una missa presidida per fra Mauro-Giuseppe Lepori, abat general de l'Orde Cistercenc per commemorar l'efemèride.

23.01.2017 | 07:20
Mig segle de pregària a Solius

Era el 20 de gener de 1967 al vespre quan quatre monjos cistercencs procedents del monestir de Poblet -Edmond Garreta, Albert Fontanet, Enric Benito i Jordi Gibert- van arribar al petit llogarret de Solius, a Santa Cristina d´Aro. Amb més il·lusió que mitjans, es van instal·lar a l´antiga rectoria, llavors convertida en la casa de colònies, mentre a fora era ben fosc i començava a nevar. «Pensava: on ens han portat?», recorda Benito.

L´endemà, 21 de gener, dia de Santa Agnès, patrona de l´església situada just al costat de la casa, van celebrar una missa per decretar oficialment la fundació del monestir de Solius. D´això ja en fa cinquanta anys, i el que havia de ser un emplaçament provisional per a la comunitat cistersenca s´ha acabat convertint en un dels monestirs de referència a les comarques gironines, que compta amb una coneguda hostatgeria i és l´escenari d´una de les principals exposicions de diorames del país.

Per tal de commemorar l´efemèride, la comunitat -que actualment compta amb nou monjos- celebrarà aquest 21 de gener, una missa presidida per fra Mauro-Giuseppe Lepori, abat general de l´Orde Cistercenc, mentre prepara més activitats per a la resta de l´any.

El monestir de Santa Maria de Solius forma part de la Congregació Cistercenca de la Corona d´Aragó, Amb l´abadia de Poblet i els monestirs femenins de Vallbona de les Monges i Valldonzella. A finals de la dècada de 1960, tant a l´Orde del Cister com al llavors bisbe de Girona, Narcís Jubany, els interessava que es pogués fundar un monestir cistercenc a les comarques gironines. Per això, el Bisbat els va facilitar l´arribada a l´antiga rectoria de Solius, que a l´hivern cesava de les seves funcions com a casa de colònies.

Un cop instal·lats al Baix Empordà, els monjos van començar a mirar altres emplaçaments on establir-se definitivament, com ara Sant Pere de Rodes, Vilabertran o la Col·legiata de Lladó. «Però tot era molt car, i el nostre testimoni és de pobresa, o sigui que no podíem costejar-ho», recorda Fonanet. Per això, cap al mes de maig, el bisbe Jubany els va donar permís perquè es quedessin a Solius de forma definitiva.

Un cop de decidit, els monjos de seguida es van posar mans a l´obra per tal de convertir aquell indret en un autèntic retir espiritual. El primer que van fer va ser restaurar l´església de Santa Agnès, i l´any 1968 van poder inaugurar ja un nou altar. També el 1968 van començar a construir un edifici de nova planta, que van inaugurar l´any 1969, i al qual es van traslladar a viure els monjos.

L´antiga rectoria les va reconvertir en el que avui és l´hostatgeria.

La nova comunitat estava encapçalada per Garreta, que havia estat prior de Poblet i que també ho va ser de Solius. Actualment, als seus 96 anys i ja com a abat emèrit, conserva una mirada lúcida i voracitat lectora. L´acompanyen dos dels fundadors, Benito (que el va succeir com a prior) i Fontanet, mentre que Gibert ja no hi viu, però els visita sovint. La resta de membres de la comunitat són l´actual prior, Josep Peñarroya, Agustí Relats, Josep Farré, Josep Maria Ferrer, Jaume Gavarró i Jòrdan Faugnier. Tots plegats comparteixen pregària però també les tasques del dia a dia, des de la cuina fins a l´hort, la biblioteca, l´exposició de diorames o el taller d´enquadernació, la seva principal activitat econòmica.


UNA JORNADA AL MONESTIR

Els monjos de Solius viuen segons la regla de Sant Benet: pregar i treballar, ora et labora. Es lleven a les cinc del matí, i a dos quarts de sis hi ha la primera pregària del dia, les maitines. A tres quarts de set són les laudes, i tot seguit arriba l´esmorzar i lectura. A tres quarts de nou, una nova pregària (tercia) i a les nou a treballar, fins tres quarts d´una del migdia. A la una hi ha la pregària sextia i tot seguit dinar. Havent dinat, pregària nonna i tot seguit una estona de descans i migdiada.

A les tres comença el treball de la tarda, que dura fins a les cinc. A partir de llavors tenen una hora de pregària personal, mentre que a les sis té lloc l´eucaristia. Després de la celebració disposen de mitja horeta de lectura i a les set i deu arriba la pregària de vespres. A les vuit sopen i a tres quarts de nou celebren la darrera pregària del dia, les completes. A partir de llavors, poden anar a dormir. «No solem quedar-nos a mirar la televisió. Tots els programes importants els fan molt tard a la nit, i nosaltres ens hem de llevar molt d´hora», explica Peñarroya. Això no vol dir, però, que estiguin desconnectats del món, al contrari. Llegeixen diaris i sovint escolten la ràdio mentre treballen.

També han entrat, tot i que poc a poc, en el món d´Internet. De la mà de Josep Maria Ferrer van aprendre a fer servir el correu electrònic i actualment compten amb pàgina web, tot i que ells segueixen preferint el contacte telefònic o cara a cara. Pel que fa a les xarxes socials, n´estan totalment al marge, i només tenen un telèfon mòbil per a tota la comunitat. «Tenim el WhatsApp instal·lat per si passa alguna cosa, però no el fem servir de forma habitual», explica Ferrer.

En tot cas, si necessiten qualsevol dada, poden dirigir-se a la seva extensa biblioteca: 45.000 llibres, dels quals només en tenen la meitat de catalogats. Els volum, que inclouen des de llibres d´història i religió fins a literatura, són consultables per a aquell qui ho demani. A més, també compten amb una col·lecció de 8.000 goigs: 4.000 dedicats a la Mare de Déu i 4.000 més de Sants, tots classificats per ordre alfabètic. Un autèntic tresor que mostren amb orgull.


MILERS DE VISITANTS EN L'EXPOSICIÓ DE PESSEBRES

Un orgull que també apareix en parlar de l´exposició de pessebres i diorames, una de les més populars del país. Es tracta d´una mostra que va començar l´any 1970 de la mà del germà Gilbert Galceran, que ja tenia exposicions de pessebres a Roma i a l´abadia d´Hauterive, i que després de la seva mort ha continuat Albert Fontanet. La primera escena que va fer Galceran va ser la del Naixement, i actualment compta amb 39 escenes. Segons explica Fontanet, el gran valor de l´exposició -que és una cronologia de la infància de Jesús- és la seva unitat, tant temàtica com estilística. La mostra es pot veure cada dia de l´any excepte Dijous i Divendres Sant, i ha arribat a atraure fins a 25.000 persones a l´any, moltes dels quals procedents de França, Itàlia i el centre d´Europa.

Un altre puntal del monestir és l´hostatgeria, que disposa de sis habitacions per a homes que vulguin anar a fer-hi un recés espiritual de fins a un màxim de vuit dies, durant els quals comparteixen vida i àpats amb la comunitat, respectant sempre l´ambient monàstic i la pau i el silenci que imperen. Segons explica Peñarroya, entre els hostes hi ha preveres i laics que busquen «un espai de tranquil·litat, pregària i litúrgia». Alguns hi van per pregar i descansar, altres aprofiten per estudiar i n´hi ha també que demanen poder parlar amb algun dels monjos per aprofundir en algun aspecte personal de la fe.

I és que, situat al peu de les Gavarres, Solius és un indret ideal per desconnectar del món i reconnectar-se amb un mateix. La comunitat monàstica va ser molt ben rebuda pels veïns des del primer moment, i els monjos els han correspost tot mostrant-se sempre a favor de la preservació de l´entorn natural i per evitar que s´urbanitzés. «Hem fet tot el possible per defensar la natura tant com fos possible», assenyala el prior. De fet, ells mateixos compten amb un hort ecològic del qual s´ocupa el monjo més jove de tots, en Jòrdan, de 41 anys, que també és un gran aficionat als ocells.

De moment se n´han sortit amb èxit, i el monestir de Solius segueix erigint-se en una atmosfera de calma, natura i reflexió Cinquanta anys d´història ho avalen.


TALLER D'ENQUADERNACIÓ: MONJOS SENSE EDAT DE JUBILACIÓ

El treball manual sempre ha estat un eix fonamental en la vida al monestir de Santa Maria de Solius. Quan van arribar els quatre fundadors, l´any 1967, necessitaven alguna activitat que no els requerís una gran inversió i els permetés guanyar-se la vida, de manera que van començar a fabricar peces amb canya de bambú: cadires, cistells, capçals de llit, fanalets... Una petita empresa els encarregava les obres, els proporcionava el material i els monjos li donaven forma. Al cap de poc temps, tanmateix, la comunitat va decidir buscar una ocupació que els permetés treballar per a ells mateixos i no dependre d´una empresa, de manera que el 1968 van iniciar un taller d´enquadernació que encara funciona avui en dia. Papers, màquines, revistes, llibres a mig relligar, documents antics, material tipogràfic, cobertes a punt de ser utilitzades, obres ja acabades... entrar en aquest taller és com fer un autèntic salt en el temps, on no hi ha rastre d´ordinadors ni processadors de textos, i molt menys Internet. Pura artesania.

Segons recorda un dels monjos fundadors, Albert Fontanet, va ser una dona de Girona, Antònia Macià de Ros, qui els va introduir en el món de la restauració de llibres i l´enquadernació. Aquesta feligresa, molt interessada en temes bíblics, sovint els portava llibres antics per restaurar, i a partir d´aquí van anar aprenent l´ofici. Van fer cursos per formar-se i poc a poc van anar muntant un taller amb tot de màquines manuals que els van permetre oferir enquadernacions totalment artesanals i de qualitat. «Cada llibre és especial i personalitzat per al client», explica Fontanet. «És com si un sastre et fes una americana a la teva mida», afegeix.

Al taller hi treballen tres o quatre monjos que es dediquen a enquadernar i restaurar llibres i documents diversos. Treballen amb revistes, publicacions institucionals, llibres, tesis doctorals, llibres de comptabilitat... es veuen amb cor de treballar amb pràcticament qualsevol volum, permetent al client escollir el tipus d´enquadernació que desitja (tipus de tela, pell, color, distribució en volums, etc.) i en garanteixen una llarga durada malgrat que siguin volums de consulta habitual. Fins i tot fabriquen el seu propi «paper d´aigua», que dóna als llibres un estil particular i especial. Malgrat que la irrupció del món digital ha fet disminuir el volum de feina en els darrers anys, de moment la seva tasca continua endavant.
El taller és un dels principals llocs de treball, però al monestir la feina no s´acaba: encarregar-se de l´administració, gestionar l´hostatgeria, cuinar, rentar plats, cuidar-se de la mostra de pessebres i diorames, tenir l´hort al dia...

«Als monestirs la gent no es jubila mai, sempre hi ha alguna cosa o altra per fer», assenyala Fontanet. «Per a molta gent, quan arriba la jubilació és un problema perquè no saben què fer, però en canvi aquí això no ens passa», explica. Les feines les tenen ben repartides: el prior Josep Peñarroya, fa d´enquadernador, cuiner i bibliotecari; Josep Maria Ferrer s´encarrega de tot el relacionat amb Internet i noves tecnologies; Jaume Gavarró porta l´administració; Jòrdan Faugnier s´encarrega de l´hort i totes les tasques que requereixen força física...

I és que viure en comunitat requereix una bona dosi d´organització, a banda de paciència i generositat. En el seu cas, explica Josep Peñarroya, han demostrat que un grup de monjos procedents de diferents indrets i cultures poden viure junts, fet que demostra «que la fraternitat que predica l´evangeli és possible». El mateix assenyala l´abat emèrit, Edmond Garreta, que somriu amb calidesa quan se li pregunta sobre la vida en comunitat. «Cadascú ha de respondre a la vida que Déu li ha donat amb generositat», assenyala.

De fet, cap dels fundadors s´ha arrepentit d´haver deixat ara fa cinquanta anys la relativa seguretat de Poblet per embarcar-se en l´aventura de Solius. «Ho recordo com una cosa idílica», recorda Fontanet, que tenia 25 anys quan va arribar al monestir baixempordanès. «Ho vam fer tots molt gust. Quan vam arribar no teníem res, però érem feliços», explica.

I ho continuen essent. Se´ls nota. La feina que puguin tenir en el dia a dia del monestir no els ha impedit mai rebre les visites amb un somriure: des d´aquells que demanen passar uns dies a l´hostatgeria fins als visitants de la mostra de pessebres, alumnes de catequesi, investigadors que necessiten consultar la biblioteca o qui faci falta. De fet, el poble de Solius ja no s´entén sense el monestir, amb el campanar de l´església de Santa Agnès ben visible des de pràcticament qualsevol racó de la vall. I la comunitat està disposada a compartir espais de pregària i reflexió amb tot aquell que s´hi acosti. De fet, entre els nombrosos visitants que reben s´hi sol incloure l´exconseller de Política Territorial i exalcalde de Girona, Joaquim Nadal. «El coneixem molt perquè des de ben jove, quan estudiava, ja ens havia portat treballs per enquadernar-los», recorda Peñarroya.

Ara, confien que els 50 anys del monestir els serviran per poder reunir amics i antics companys. A la missa del dia 21, a banda de l´abat general de l´Orde, Mauro-Giusepe Lepori, també han convidat el bisbe de Girona, l´abat i diversos monjos de Poblet, monges de Vallbona i també nombrosos capellans.
Mentrestant, segueixen preparant altres activitats amb la discreció que els caracteritza. Per exemple, preparen una nova edició de Les Proses del Viure de Solius, de Xavier Monsalvatge, i també volen organitzar alguna conferència o algun concert més de cara a l´estiu. Una celebració, tanmateix, que no trencarà l´ambient de serenor, tranquil·litat i humilitat que envolta el monestir.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema