No són un banc ni expropien propietats, però les comunitats autofinançades -un grup format per coneguts que es deixen diners entre ells- s'han erigit com l'últim recurs de moltes persones per fer front a despeses personals imprevistes.
La crisi, i un conveni amb la Fundació de l'Institut de Crèdit Oficial (ICO), han donat un fort impuls a aquesta iniciativa, present ja a diverses ciutats espanyoles, sobretot a Barcelona, i mitjançant el qual es van deixar el 2010 un total de 350.000 euros a través de 700 crèdits.
Les comunitats estan integrades per entre 10 i 30 socis que constitueixen un fons comú amb quotes mensuals per poder deixar diners quan un d'ells té una urgència econòmica.
Es basen en la idea d'ajuda econòmica mútua, segons la qual cada persona aporta un mínim de deu euros mensuals i poden demanar un préstec de fins a quatre vegades la quantitat amb la qual contribueixen, pel que, com més alta sigui la quota, més gran podrà ser el crèdit.
Jean Claude Rodríguez-Ferrera, fundador i director de l'Associació de Comunitats Autofinançades (ACAF), ha explicat a Efe que el crèdit mitjà sol rondar els 350 euros i normalment està sent requerit per aquests "socis" per arribar a final de mes.
"Les persones recorren a aquests préstecs per comprar els llibres del col·legi dels seus fills, fer front a un viatge obligatori o arreglar avaries domèstiques com la calefacció", ha detallat aquest professor d'Economia de la Universitat Ramon Llull.
Encara que el sistema és similar al dels microcrèdits, les comunitats autofinançades es diferencien en què els seus diners procedeixen de l'aportació dels propis socis i no dels bancs ni de les ONG, i en què els diners es destinen a despeses personals inevitables i no a la constitució de negocis.
Condicions flexibles
Un dels principals avantatges d'aquest sistema és que les seves condicions són molt més flexibles que les ofertes per una entitat bancària: una persona pot demanar un préstec si compta amb l'aval de dos dels seus membres, i la comunitat detalla en el seu reglament intern si els crèdits comportaran un interès i, en aquest cas, en fixen el percentatge.
Com ha explicat Rodríguez-Ferrera, normalment aquests interessos reverteixen en el fons comunitari i, en ocasions, s'utilitzen per organitzar un sopar entre els participants, amb el propòsit d'estrènyer llaços entre ells.
A més, el termini mitjà de devolució ronda els sis mesos, i mentre hi ha un préstec pendent aquest soci deutor no pot sol·licitar més diners.
Les comunitats autofinançades disposen de diversos sistemes per assegurar-se la devolució del préstec. Segons el director d'ACAF, "perquè una persona accedeixi a un préstec precisa el suport de dos socis de la comunitat, que el coneixen i l'avalen".
Si en els mesos següents, aquesta persona incompleix els terminis de devolució, rep una multa en funció de la quantitat de diners que hagi demanat. I, si finalment no torna el crèdit, no pot tornar a demanar més al grup.
A més d'aquests mecanismes, "la pressió del grup també funciona", ja que, segons Rodríguez-Ferrera, "si algú no paga, els altres membres, habitualment els seus amics o familiars, li recorden que els diners són de tots".
ACAF ha aconseguit mitjançant aquestes mesures que en set anys des de la creació d'aquestes comunitats a l'Estat espanyol només s'hagin documentat dos o tres casos d'impagament.
Rodríguez-Ferrera ha afegit que aquest sistema funciona també com un "programa d'educació financera" a través del qual els membres de la comunitat "aprenen a estalviar, a demanar un petit crèdit i a adonar-se del que significa pagar interessos i endeutar-se".
La repercussió de les comunitats autofinançades no és només econòmica sinó també social. El director d'ACAF considera que aquest projecte "crea xarxes de confiança en un barri perquè els seus membres saben que poden acudir a la comunitat quan tinguin un problema".
Un projecte en expansió
En l'actualitat, existeixen més de dos mil comunitats autofinançades a 53 països, sobretot a Llatinoamèrica i l'Àfrica.
Rodríguez-Ferrera va descobrir aquest sistema durant la seva estada per motius laborals a Guatemala i va decidir importar-lo a l'Estat espanyol.
Fa set anys, va arrencar un projecte pilot a Barcelona i, des d'aleshores, ha assessorat en la formació de mig centenar de comunitats a tot l'Estat espanyol, sobretot en aquesta província catalana (en què en sumen quaranta), però també a Madrid, València, Saragossa, Santander i Canàries.
A aquesta expansió ha contribuït la firma d'un conveni de col·laboració entre l'ACAF i la Fundació ICO, mitjançant el qual les comunitats aconsegueixen "més difusió" a nivell nacional i una "imatge de credibilitat", ha assegurat Rodríguez-Ferrera.
A l'Estat espanyol aquests grups han proliferat ràpidament entre la població immigrant que ja coneixien aquestes iniciatives als seus països d'origen, encara que cada vegada més espanyols se sumen a les comunitats autofinançades.
Abdoulaye Fall va constituir un d'aquests grups el 2006 a Barcelona, per atendre les necessitats dels seus compatriotes senegalesos.
"Nosaltres ja teníem un sistema de crèdits entre nosaltres semblant a una comunitat autofinançada, però vam decidir constituir-nos com a tal després de parlar amb l'ACAF, que ens va assessorar", ha relatat Fall.
En l'actualitat, aquest grup està integrat per 18 persones procedents del Senegal -encara que han fixat com a límit màxim 20 places i estan oberts a altres nacionalitats- que decideixen per majoria absoluta l'ingrés d'un nou soci.
En el cas de la comunitat de Fall, cada membre decideix amb quants diners vol contribuir al fons, però l'augment de la desocupació entre ells els ha obligat a limitar els crèdits a un màxim de mil euros cadascun.
"La nostra experiència és bona, la morositat és baixa i la majoria dels préstecs van destinats a pagar petits arranjaments o enviar remeses al nostre país d'origen, Senegal", ha explicat.
Segons la seva opinió, el millor d'aquest projecte és "la confiança i el suport" que es genera entre els membres del grup, que funciona com una eina de resolució de problemes.
"A vegades, un de nosaltres té un problema que no és financer i es debat en el grup sobre com ajudar-lo, per exemple, si una persona s'ha quedat sense feina, si no sap llegir o si necessita enviar un paquet al Senegal", conclou Fall.
