L'esclat de la crisi de les hipoteques subprime o d'alt risc als EUA compleix el seu cinquè aniversari amb un llegat que inclou una crisi econòmica global que sembla no tenir fi: la possible ruptura de l'euro i, en el cas d'Espanya, la necessitat de demanar ajuda a la Unió Europea. En els cinc anys transcorreguts des del 9 d'agost de 2007, Espanya ha passat de créixer a un ritme del 4 % anual a una taxa negativa prevista per a aquest any de l'1,5 %. La Borsa espanyola s'ha depreciat més del 50 %, els beneficis de les empreses han caigut en picat i, sobretot, la capacitat espanyola per finançar-se a l'exterior s'ha convertit en un calvari.

La prima de risc, índex de la confiança dels inversors en el deute sobirà d'un país que es mesura amb el diferencial entre el bo nacional a deu anys i l'alemany del mateix termini, passava de l'anonimat absolut a convertir-se en l'ingredient essencial de l'economia espanyola. A l'agost de 2007 la prima de risc d'Espanya, o sobrecost que exigien els inversors per la compra de deute sobirà espanyola enfront de l'alemanya, era de 12 punts bàsics, enfront dels més de 630 que ha arribat a assolir aquest estiu.

El desencadenant de la crisi va ser la suspensió temporal del valor liquidatiu del fons de BNP Paribas, el 9 d'agost de 2007, pels efectes de la crisi de les hipoteques subprime o de d'alt risc als EUA. Moltes entitats financeres nord-americanes van diversificar els riscos d'aquests crèdits hipotecaris mitjançant titulitzacions, traspassant-los a altres bancs al mercat de derivats de crèdit. Les fins aleshores inofensives titulitzacions suposaven la transformació d'un actiu o un dret de cobrament no negociable (per exemple, un crèdit hipotecari) en valors de renda fixa homogenis o bons, estandarditzats i susceptibles de negociació en mercats de valors organitzats.

D'aquesta manera, les entitats financeres traspassaven els riscos fins al punt que no hi havia manera de saber el valor total d'aquests actius tòxics i qui estava exposat a ells. El contagi col·lapsava els mercats financers i obligava al Banc Central Europeu (BCE), la Reserva Federal dels EUA i altres bancs centrals a prendre mesures extraordinàries. En concret, aquest dia el BCE executava una mesura inèdita fins aleshores i injectava, mitjançant una subhasta de finançament ràpid, anomenada d'"ajust fi", 94.841 milions d'euros, un terç més dels 69.300 milions d'euros injectats el 12 de setembre de 2001, un dia després dels atemptats de Nova York. La tempesta iniciada per algunes financeres hipotecàries dels EUA es va convertir en un vendaval que fins ara ha arrasat governs com els de Grècia, Itàlia o França, financeres hipotecàries com Fannie Mae i Freddie Mac, el banc d'inversió Bear Sterns i el gegant de Wall Street Lehman Brothers.

A més, ha portat a la fallida a països com Grècia, Portugal o Irlanda, i ha posat en dubte la capacitat d'Espanya i fins i tot Itàlia per formar part de la zona de l'euro.

La crisi financera, de confiança i de crèdit ha provocat una recessió després d'una altra en el món desenvolupat i ha frenat el creixement en mercats emergents com Brasil o Xina, però sobretot ha posat en escac la supervivència de la moneda única europea i en evidència la falta d'un projecte comú europeu.

Alemanya s'ha erigit com a defensora de l'ortodòxia fiscal europea fins i tot a costa de trencar l'euro, que tan sols deu anys després de la seva creació és més feble per molt que el mateix president del BCE, Mario Draghi, repeteixi que és "irreversible": la sortida de països com Grècia o Espanya ha deixat de ser un tabú.

Cinc anys després de l'esclat de la crisi, Espanya viu pendent d'un possible rescat.