Fins al 1997 els serveis funeraris eren, legalment, un monopoli local. Cada Ajuntament fornia aquest servei directament, indirectament mitjançant una empresa municipal o mixta, o amb una concessió via concurs. És a dir, com a molt -en cas de concessió- hi havia competència «pel mercat» (entre les empreses concursants) però no «en el mercat», el guanyador tenia un monopoli per molts anys, gairebé sempre massa anys. El 1997, el primer govern Aznar va incloure el sector funerari en les normes dites «de liberalització» de diversos sectors i va anunciar -cofoi- que els serveis funeraris i altres sectors ja estaven liberalitzats, com si promulgant una norma això ja fos suficient o automàtic. Gairebé 20 anys després la majoria d´aquests sectors, inclòs el funerari, segueixen en la pràctica tal com estaven. Alguns, com el mercat del sòl, molt pitjor.
Cal reconèixer que la intenció era bona, la norma diu que qualsevol empresa funerària legalment establerta en algun municipi espanyol, pot operar en tots els municipis. I s´ha de dir que algunes coses es van resoldre, com ara el trasllat de cadàvers entre municipis diferents (fins llavors, en el límit de cada terme el taüt amb el difunt a dins, havia de canviar de cotxe funerari i viatjar amb un del monopolista de cada municipi).
Però malauradament l´equip burocràtic no va tenir en compte els tanatoris. Aquell 1997 ja n´hi havia bastants, sobretot en els nuclis urbans, i ja es veia molt clar que el seu ús s´anava generalitzant arreu. Fins al punt que ja fa força anys que sense poder oferir el servei de tanatori, cap empresa no pot oferir la resta de serveis. Els tanatoris privats i bastants de públics cedits en concessió són l´actual instrument indirecte però efectiu de preservar el monopoli a cada municipi o territori. Aquell principi «podran operar en qualsevol municipi» recollit també per la normativa catalana, és paper mullat.
Les autoritats de competència han recomanat moltes vegades que la regulació estableixi que els tanatoris no puguin negar el subministrament del servei, mitjançant el preu, a tothom -particulars o empreses de la resta de serveis funeraris- qui ho requereixi. Com? De la forma que el legislador cregui convenient. Particularment, opino que la millor seria regulant la separació de les empreses de tanatoris de les que ofereixen la resta de serveis funeraris. Pot semblar massa intervencionista, però així passa en d´altres països i també en el nostre amb alguns serveis considerats essencials i no replicables ad infinitum. L´exemple més clar és el d´alguns serveis subministrats en xarxa com l´electricitat. Com que no es poden replicar (una xarxa per a cada companyia) està regulat que els operadors puguin utilitzar les xarxes mitjançant peatge. Tampoc no es poden replicar els tanatoris, un de cada empresa que vulgui operar en un municipi o territori. De fet, ja tenim la taxa de sales de vetlla per càpita més alta d´Europa, la causa és que molts ajuntaments, tenen ordenances que reconeixen el règim de concurrència pel servei però després, per mantenir el monopoli, exigeixen tenir un tanatori propi amb moltes sales de vetlla.
El lobby d´empreses funeràries (ara més fort que mai a causa de l´alt nivell de concentració en poques grans empreses) frena canvis regulatoris en el sentit apuntat i aconsegueix també, per exemple, que no es puguin usar taüts de cartró ni tan sols per a les incineracions. El resultats de tot això són dos: a) a molts països de la UE podeu veure fins i tot a ciutats petites, locals comercials de diferents empreses funeràries competint; i b) en aquests països els preus globals dels serveis estàndard està molt per dessota de la meitat que aquí, en una relació aproximada de 2 a 5: pugen a entre 5.000 i 6.000 € uns serveis igualment dignes que podrien costar entre 2.000 i 2.500 €.
Val a dir que aquesta extraordinària diferència de preu és fruit d´un abús derivat de la manca de competència. Preus abusius en tots els serveis però també tècniques més o menys «psicològiques» pel que fa a la tria del nivell de la gamma de serveis i la inclusió d´alguns d´innecessaris. Ho il·lustra molt be un llibre titulat La economia de la manipulación dels premis Nobel George A. Akerlof i Robert J. Shiller, un llibre que defensa l´economia de mercat però que, alhora, adverteix dels riscos de manipulació que en determinades situacions es produeixen fins i tot en un marc competitiu. La cita literal és la següent: «(...) el director del tanatorio despliega cuidadosamente los ataudes para inducir la elección , por ejemplo, del Mónaco con acabado en pulido de Bruma Marina, interior lujosamente forrado en terciopelo 600AquaSupreme, magníficamente acolchado y fruncido». I jo em permeto afegir-hi que tal vegada en algun moment de la conversa, introdueix subtilment un afegitó que en llenguatge més planer vindria a dir quelcom com ara «aquesta gamma de serveis és la més habitual; menys que això podria causar mala impressió entre les seves amistats i familiars». Lògicament, tot això seria molt més difícil i improbable en un mercat competitiu.
Sortosament, hi ha en aquests moments una cosa que està canviant. Molts alcaldes i alcaldesses reben pressió dels ciutadans pels preus tan elevats dels serveis funeraris. Crec que està naixent el contra-lobby municipal. I això em fa ser optimista, crec que en un futur no molt llunyà morir serà més barat.
