Eleccions Catalanes
ELECCIONS 27-S

Un Barça-Madrid electoral

La campanya per al 27-S apel·la a les emocions i deixa poc espai als arguments

21.09.2015 | 07:16
Tots els mítings de Junts pel Sí acaben amb aquesta imatge.

Junts pel Sí es dedica a fer el mateix míting cada vespre en una població diferent. Ciutadans ja pensa en la Moncloa i es pren les catalanes com un tràmit. El PSC treu a ballar l'Iceta, la CUP no s'acaba de definir i Catalunya Sí que es Pot divideix entre andalusos i catalans. Mentrestant, el PP es reserva els asos per al final i Unió parla de «seny» però no concreta.

Amb tres dies de campanya electoral, això pinta molt malament. I no em refereixo als resultats del 27-S, sinó a la mateixa campanya. Va camí de ser la més emocional i amb menys arguments dels últims anys, i això ja és dir. Tot plegat s'ha convertit en una mena de Barça-Madrid visceral, en què tothom vol guanyar «perquè sí» i on «estàs amb mi o contra mi». I tampoc hi ha cap mena de discurs gironí: seguir la campanya a Girona és gairebé el mateix que fer-ho a Barcelona.

De Junts pel Sí destaca una falta de profunditat preocupant. El missatge és el mateix cada dia: independència i només independència. Els seus membres s'han cregut al peu de la lletra que són unes eleccions plebiscitàries, de manera que a cada míting llancen el mateix discurs i no entren a debatre res més. Però tenint en compte que el 28 de setembre no serem independents -el mateix Mas va admetre que en el millor dels casos es necessitarien 18 mesos-, m'agradaria saber què passarà durant tot aquest temps amb les escoles, hospitals i serveis socials. Junts pel Sí apel·la només a les emocions, a la història i a l'èpica, que està molt bé, però és certament insuficient.

A Ciutadans, sembla que el candidat sigui Albert Rivera, en lloc d'Inés Arrimadas. Tots dos apareixen igual de grans al cartell i, en els mítings, ell s'emporta tot el protagonisme. Per a Rivera, les eleccions catalanes semblen un pur tràmit davant les generals espanyoles, el seu veritable objectiu. Per això, ell és l'últim a parlar en els actes de campanya i el que es reserva el discurs més potent. De tota manera, tant és el que es pregunti a Ciutadans:?la resposta sempre és que estan en contra la partitocràcia i que acabaran amb la corrupció. El que no aclareixen és com.
En canvi, al PP se'l nota molt calmat, fet sorprenent: tenint en compte que Ciutadans els està avançant sense miraments a les enquestes, sembla que haurien d'arriscar-se i anar a totes. Tot i això, no descarto que s'estiguin reservant per als darrers dies i Garcia Albiol ens surti amb un dels estirabot als quals ens té acostumats. Això si no ho fa Rajoy o algun altre membre del seu govern, és clar. O potser és que pensen que més val no atiar el foc d'un independentisme que ja està més més que mobilitzat.

I què dir del PSC, que treu l'Iceta a ballar a cada míting. El primer cop va tenir gràcia -tot i que mai sabrem si va ser espontai o suggerència d'un assesor-, però repetir-ho ja a cada acte ja no cola. S'ha de dir, però, que han aconseguit el que es proposaven: en una campanya en què ningú hauria parlat d'ells, els socialistes s'han acabat fent un nom. Queden molt lluny ja els anys en què eren el partit de govern, o com a mínim l'alternativa.

Els interrogants de la CUP

La CUP, de moment, manté un perfil força discret. Però tenint en compte que les enquestes els situen com una peça imprescindible perquè l'independentisme tingui la majoria absoluta, hi ha preguntes importants que Antonio Baños encara no ha respost. Per exemple, diuen que encara que l'independentisme guanyi no pensen fer president Artur Mas. Llavors, quin serà el seu paper després del 28-S? Els seus vots es poden comptar com a independentistes, o els pesarà més la vessant d'esquerres que els impediria pactar amb Junts pel Sí? Recordem que dos dels seus tres diputats es van abstenir en la votació de la declaració de sobirania aprovada per CiU, ERC, PSC i ICV el 2013. Per tant, poca broma.
Catalunya Sí que es Pot, per la seva banda, s'ha centrat a arengar l'àrea metropolitana de Barcelona, que és el seu principal -i gairebé únic- territori a mobilitzar. Confien en l'efecte de les municipals, que els va dur fins a alcaldies tan transcendents com Madrid i Barcelona, però la seva indefinició en el tema nacional els pot acabar passant factura. Els agradi o no, l'eix del debat ja no és dreta-esquerra, de manera que no es poden fer més els sords i s'han de mullar, de debò, en el debat independentista. Si no ho fan, corren el risc de perdre vots cap al PSC, Ciutadans o la CUP. A més, demanar el vot dels extremenys i andalusos per fer fora Artur Mas no és una manera de teixir ponts i cohesionar, precisament.
I finalment, Unió apel·la constantment al seny en una campanya en què el seu líder a l'ombra, Josep Antoni Duran i Lleida, mai s'hauria imaginat trobar-se. En aquest cas, el discurs també és d'allò més simplista: «Som el seny en contra de la irracionalitat de l'independentisme i l'espanyolisme més recalcitrant». Un centre, tanmateix, que no s'acaba de concretar, ja que ara mateix, prometre que es «dialogarà per arribar a acords» és com no dir res.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema