Les eleccions catalanes han fet saltar la banca. Els financers sempre taciturns s'han sumat a l'anunci de l'apocalipsi, un esdeveniment que ja es datava imminent en el vell Egipte. Un cop exaltats fins a la vora de l'atac de nervis, no és aventurat predir que la capacitat d'acovardir dels banquers és tan limitada com el seu crèdit. De fet, el comunicat de bancs i caixes emès un divendres a la tarda per evitar la represàlia d'una retirada de dipòsits era paper mullat el dilluns següent. Benvinguts a la democràcia, en qualsevol cas. El vot bancari és el succés més rellevant de la tortuosa senda cap a la Generalitat, però ha estat enterrat per sucosos conats d'enfrontament periodístic. Sense oblidar la prosa de Rajoy, que ha desbordat els bushismes de George Bush, com l'impagable «crec que estem d'acord, el passat s'ha acabat».

Les eleccions catalanes han arribat al límit del punt d'ignició. Per fortuna, els votants són més civilitzats que els polítics, segons es va demostrar dijous a l'escalfat encreuament de banderes de l'ajuntament de Barcelona davant d'una plaça plena a vessar. Va ser un instant guerracivilista, un detonant neutralitzat per la massa. Si totes les autonòmiques seran com aquestes, el país patirà un infart. La combustió s'ha traslladat a la prosa. Es posa tant èmfasi en les calamitats que cauran sobre qualsevol zona del planeta que no s'empari sota el mantell de Rajoy, que costa distingir si s'intenta evitar la independència de Catalunya o si es pretén forçar la seva expulsió. Els desterradors es mostren més reticents a enumerar els danys per al país matriu, quan el mateix ministre Guindos reconeix que dos mil dels sis mil milions d'inversió estrangera a Espanya tenen Catalunya com a destinació final. Es veu que el gran diner internacional té el mal costum de no llegir la premsa ni els banquers de Madrid.

Fins i tot admetent que el catalanisme es mereix una resposta anticatalanista d'intensitat equivalent, l'expulsió no crearà un trauma especial a la meitat aproximada de catalans entusiastes de la desconnexió. Simètricament, el furor punitiu governamental deixa inerme a l'altra meitat de Catalunya, que desitjaria com a mínim el bàlsam de la nacionalitat espanyola compartida. Amb les espases en alt, ni tan sols està clar que la por vagi a omplir les urnes dels partits que oposen un plebiscit espanyol al plebiscit català. Tot i que analitzar el discurs de Rajoy és un exercici erm, en una primera fase dramatitzava que no permetria que els catalans fossin estrangers. Ara amenaça amb aplicar-los la llei d'estrangeria, cometent l'error dialèctic de materialitzar una independència que fins i tot Artur Mas veu llunyana. Els historiadors explicaran per què un Govern enfurismat es va enemistar amb el seu principal valedor a Catalunya, l'actual president de la Generalitat.

Entre els danys col·laterals d'un plebiscit estatal que només es vota a Catalunya, sobresurt la fractura intel·lectual. Renegar de l'exercici de llibertat creativa de Fernando Trueba implica el menyspreu a una tradició iconoclasta que ha donat a llum genis com Dalí, BuñuelValle Inclán. L'aclamat Rafael Sánchez Ferlosio va tenir sort de declarar al març a El Mundo que «he passat una vergonya enorme veient els espanyols demostrar la seva espanyolitat. És una cosa terrible. L'ostentació de l'espanyolitat em provoca nàusees». Avui seria afusellat sense judici previ. La fullaraca postelectoral inclourà un escamot d'escriptors de curta o llarga distància que costarà tornar a llegir després de la seva incursió propagandística. Les catalanes han ocultat l'impacte dramàtic de B, la pel·lícula sobre Bárcenas que recorda on va començar tot.

No s'han de sobrevalorar les disputes entre els descendents d'una única Eva africana. No obstant això, la col·lisió entre Junts pel Sí i Separats pel No s'agreuja amb la intromissió del poder financer, que pretén formular una opinió sense dret a rèplica. El seu plantejament sobre la lliure disposició del diner aliè oblidava l'agraïment als contribuents també catalans que han pagat disciplinadament el rescat de Caja Madrid, un dels signants. El problema no rau en la seva fervorosa petició per les catalanes, sinó en la projecció a futurs comicis. Si un client no vota a qui li indiqui la seva entitat, la banca reclama el dret a quedar-se amb el seu dipòsit, encara que un cínic afegiria que ho farà de totes formes.