Es pot riure de tot? És possible fer mofa de qualsevol cosa? Hi ha alguna línia vermella que no s'ha de creuar mai? La setmana passada els tribunals de justícia de França van prohibir l'espectacle de l'humorista francocamerunès Dieudonné M'Bala a ciutats com Nantes, Tours i Orleans. La mesura va produir-se després que el ministre d'Interior, Manuel Valls, fes pública una circular en què recomanava que no s'autoritzessin les funcions per considerar-les antisemites.
Aquesta polèmica ha reobert el debat sobre els límits de l'humor i, de forma més àmplia, sobre quines limitacions ha de tenir la llibertat d'expressió. És una qüestió que apareix de forma recorrent: el 2006 a Dinamarca amb la publicació a la premsa d'unes caricatures del profeta Mahoma, el 2007 a Espanya amb la portada prohibida de la revista satírica El Jueves per injúries a la Corona o el 2012 a Rússia amb l'empresonament de les cantants del grup Pussy Riot, que finalment han estat alliberades.
En clau espanyola, el més greu ha estat la situació al País Basc, on el Govern central el 2003 va il·legalitzar partits polítics com Batasuna i va tancar el diari Egunkaria (dos fets únics a tota la Unió Europea). També podem afegir-hi els intents de les últimes setmanes de prohibir diversos actes a Euskadi en favor dels presos d'ETA.
L'Estat espanyol hauria de ser més madur democràticament pel que fa a la llibertat d'expressió, de tal manera que els seguidors de l'esquerra independentista basca puguin manifestar-se al carrer amb la mateixa normalitat amb què ho fan els de partits feixistes com Falange cada 12 d'octubre.
Però el govern de Madrid no aplica el mateix criteri a tothom i aquesta és la principal amenaça a la llibertat d'expressió; quan es permet la llibertat d'uns però no la dels altres. Aquesta diferència dinamita el caràcter universal d'aquest dret i estableix una llibertat d'expressió arbitrària, a la carta.
Això passa perquè a Espanya hi ha una concepció restringida de les llibertats individuals, pròpia d'una democràcia bonsai i d'una cultura democràtica anèmica comparada amb la del Regne Unit, Estats Units o França. Potser una de les raons és que aquests països fa més de 200 anys que tenen democràcia (amb les seves mancances) i a Espanya només en fa poc més de trenta.
En una democràcia sana no hi ha d'haver cap límit previ a la llibertat d'expressió i s'ha de poder dir i pensar qualsevol idea. A posteriori, sí que calen algunes limitacions a aquesta llibertat, però en situacions molt concretes que ja estan contemplades per la llei dins del règim jurídic de la informació. Aquests casos són les injúries (insults), les calúmnies (acusar falsament algú d'un delicte), les incitacions a l'odi o a la violència i el dret a l'honor i a la intimitat. En aquests casos la llei ha d'actuar, però només a posteriori. Si algú considera que se l'ha insultat, calumniat o que s'ha atemptat contra el seu honor, que ho denunciï després als tribunals de justícia (el còmic Dieudonné ja havia estat condemnat en set ocasions per insults racistes) i llavors que un jutge ho decideixi aplicant la llei.
Mai s'ha de limitar prèviament la llibertat de poder dir quelcom, perquè això és censura i és justament el que ha passat massa vegades a l'Estat espanyol en referència a Euskadi, i també el que va passar la setmana passada a França. En una democràcia com la francesa, si un actor decideix fer un espectacle còmic que alguns consideren que no és respectuós, no només no se'l pot condemnar prèviament, sinó que s'ha de protegir la seva llibertat d'expressió, perquè aquesta no es defensa protegint només aquells que emeten opinions que ens agraden, sinó precisament els que expressen aquelles que ens molesten.
Hi ha una cita sobre la llibertat d'expressió que em sembla impecable: "No estic d'acord amb el que dius ni amb el que penses, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho i a pensar-ho". Destaco que la frase es refereix a dir i a pensar, no a fer, perquè els actes sí que són condemnables i punibles. Però ni les paraules ni els pensaments s'han de poder censurar prèviament, encara que puguin ser repugnants com el racisme, el feixisme o (per a alguns) com l'espectacle del còmic francès Dieudonné.
Per cert, la cita anterior és de Voltaire, un dels filòsofs més importants de la Il·lustració del segle XVIII i que precisament era francès... Si Voltaire aixequés avui el cap!
