Des d'Occident pensem en "les nenes de Chibok" com un grup de 200 menors en un espai comú a l'espera d'un rescat o misericòrdia. Des d'una perspectiva real, aquesta idea és un concepte distorsionat, ja que el més probable és que hagin estat venudes o portades a llocs dels quals mai tornaran.
Aquesta setmana ha fet dos anys d'aquella nit en què van ser tretes violentament de la seva escola i carregades en camionetes cap als boscos del nord de Nigèria, on els seus captors, el monstre islamista que assassina milers de persones en quatre països africans, troba recer.
L'opinió pública, guiada pels estereotips universals d'un segrest, va assumir que totes havien estat traslladades a un mateix lloc i que aviat hi hauria una petició de rescat per part de Boko Haram, autors del rapte. Però segrestos així, encara que no tan massius, ocorren amb freqüència en una Nigèria mutilada pel gihadisme, i gairebé cap d'ells segueix aquest camí.
En guerres amb enemics tan violents, les captures serveixen per intimidar i delmar poblacions, per guanyar diners amb la venda d'éssers humans, per esclavitzar laboralment i sexual, per sumar adeptes i engendrar, però en molt ?poques ocasions per exigir rescats.
Les víctimes s'esvaeixen en un tràgic destí sense que ningú els faci cas. Només algunes aconsegueixen escapar o ser alliberades per l'Exèrcit i, quan ho aconse?gueixen, s'enfronten a l'estigma d'una societat que recela dels que han conviscut amb l'extremisme, especialment si són dones.
La prova d'aquesta dura quotidianitat és que el mateix Govern nigerià va trigar tres setmanes a reaccionar al segrest de Chibok, i potser només ho va fer pel gran abast de la campanya que van llançar actors i cantants nord-americans a les xarxes socials.
Empeses per aquest crit col·lectiu, les grans potències van oferir la seva ajuda: satèl·lits, drones, radars tèrmics a la selva i centenars d'experts a la recerca d'un objectiu tan dispers com, potser, inexistent. El desplegament, igual que el clam digital, també es va esvair sense que ningú hi donés més importància.
No obstant això, en un inusual context de transcendència internacional -tot i ser un grup terrorista que ha matat més de 12.000 persones en cinc anys- Boko Haram va detectar l'oportunitat de treure profit del rapte utilitzant les nenes, pel que es veu fins ara, com a falsa moneda de canvi.
L'últim exemple podria ser el vídeo fet públic en què apareixen quinze suposades víctimes assegurant que es troben bé i que només volen tornar amb les seves famílies. Tres de les mares afectades asseguren que les seves filles estan en aquestes imatges. La cinta va ser enviada el passat mes de desembre al Govern, que en tot aquest temps no ha pogut certificar la seva autenticitat, i el nombre de presumptes segrestades que apareix en el mateix és molt reduït.
Fins i tot el Govern de l'anterior president, Goodluck Jonathan, va buscar el rèdit publicitant falsos rescats en plena contesa electoral. La seva acció més cruel va ser l'anunci d'un alto el foc a tot el país que incloïa l'alliberament imminent de les menors.
Enmig d'aquest despropòsit, la hipòtesi més coherent és que les víctimes hagin seguit el silenciós camí que segueix la majoria dels segrestats. L'any passat, una força multinacional va llançar una ofensiva per expulsar el grup islamista de tots els seus bastions urbans, però cap soldat va trobar "ningú que hagués tingut contacte amb les noies", va admetre el general responsable de la missió.
L'última esperança d'un rastre estava en els boscos de Sambisa, de la espessor dels quals tampoc ha escapat cap veu. Fonts es seguretat van admetre que el més probable és que haguessin estat separades i venudes com a esposes o esclaves sexuals.
La definició de "les nenes de Chibok", el concepte que torna a sonar aquests dies per sinceritat o oportunisme, s'acosta cada vegada més a 200 realitats aïllades que a una esperança col·lectiva de rescat.
