l nom és el de menys. Un orfe ha conquerit el PSOE en solitari, després de matar els pares fundadors complint amb un mandat freudià. Pedro Sánchez, perquè és ell, reclou Susana Díaz a l'Andalusia d'on hauria d'haver de sortir.

Amb la mateixa estocada, Sánchez també demostra el pes nul de Felipe González o Zapatero sobre una militància decebuda pel suport gratuït al PP de Rajoy, una humiliació que va distorsionar un vot cristal·lí. Els expresidents socialistes no serveixen ni per pronunciar el discurs de clausura d'una convenció de venedors de tònics per fer créixer el cabell. És possible que hagin llastat Díaz, a part de mostrar una capacitat d'anàlisi francament millorable. Quant als oblidats Almunia i Rubalcaba, mèrit tenen amb aparèixer aquí amb el seu cognom lletrejat sense errors.

Els militants prenen el comandament del partit. Bufetegen els que van manipular arbitràriament la seva voluntat. L'anàlisi de la victòria de Sánchez no pot aspirar a la neutralitat. Gràcies al seu ajusticiament d'octubre a Ferraz, ha coronat una gesta que no pertany a la realitat, i que obliga a remuntar-se a novel·les de Dumas com El comte de Montecristo.

Qui guanyaria avui unes eleccions generals? Sánchez reconquereix el PSOE quan ni tan sols necessita les seves sigles com a trampolí. Al contrari, el socialisme susanitzat per decret disminueix les possibilitats d'un candidat que no ha experimentat una sobtada injecció de carisma. Simplement l'han redimit amb la sang d'octubre i les desqualificacions que ha patit a continuació.

En l'aspecte numèric, Sánchez sortia amb un handicap insalvable, perquè Andalusia acumula una tercera part de la militància socialista. Anul·lar aquesta barrera des de la solitud dramàtica resulta inexplicable. No obstant això, es demostra que l'error de González i companyia no es va limitar a subestimar el caigut. A més, es van sumar a una bandera que fa posar vermell. Cada intervenció de Susana Díaz reduïa les seves opcions més enllà de la seva comunitat. Els resultats per sobre del 80-20 en més d'una regió suposen una desqualificació sense pal·liatius.

Preveient un resultat de desastre, l'aparell que volia rematar Sánchez i que ha acabat per catapultar-lo va encunyar la genialitat que els militants del PSOE no eren socialistes. O pitjor, que no saben què convé al PSOE. Estranya conclusió, en els que a continuació exalten el dret inalienable dels socis sobre la societat. Sánchez no només coqueteja amb la majoria absoluta. A més, el descens dels vots a Díaz davant dels seus avals en determinades circumscripcions torna a demostrar que l'aval porta signatura, en tant que la papereta definitiva és secreta. La candidata de González i Zapatero no convencia ni els que es van veure obligats a donar-li suport testimonialment. El PSOE necessita Sánchez, Sánchez no necessita ara mateix el PSOE.

No hi ha manera de minorar la transcendència de les primàries. Superen unes eleccions generals. No obstant això, no convé encomanar la predicció dels efectes de la resurrecció de Sánchez als que donaven per fet que seria triturat per la nomenklatura. El candidat que va arribar del fred hiverna els dinosaures i estrena partit. A la seva imatge i semblança, com un tal Macron, tan aplaudit pels que odien Sánchez. Un home normal, un heroi contra corrent.