On ha gaudit més, en un camp de futbol o en un judici?

Ostres!... En un camp de futbol! Anar a un judici és una feina i no és el mateix. Gaudir, gaudir, ho aconsegueixes jugant, amb el futbol.

Però vostè no va tenir temptació de seguir vinculat al futbol fent d'entrenador i va dedicar-se a la seva professió. Era un cas atípic, en aquella època, que al vestidor hi hagués algú amb formació universitària?

Al principi potser sí que era una mica anormal, però ja al final, a l'equip potser érem tres o quatre que estudiàvem. Un entrenador que vaig tenir em deia que llegia massa i que això em distreia (riu). A mida que va anar pujant el nivell del país després de la dictadura, també va pujar el nivell dels futbolistes i vam posar-nos a l'alçada d'altres països europeus.

Qui era aquest entrenador que li deia que llegia massa?

(Riu)... ara no ho recordo, res, era només una anècdota. Però li diré que, tornant a allò que em deia al principi d'on havia gaudit més, que quan més bé ho vaig passar va ser jugant a futbol i no sent professional. Jugar per jugar és apassionant. Quan fas del futbol la teva feina, té un component d'obligació.

I si li pregunto on va gaudir més, si jugant a futbol o en la seva aventura política municipal fent de regidor d'Esports en el primer mandat de Nadal?

President! (riu). No, en realitat el meu compromís amb l'Ajuntament era el de col·laborar. Era molt conscient que no tinc condicions per dedicar-me a la política, i només ho vaig fer perquè em van demanar suport.

Va, no sigui modest i expliqui'm com li va arribar la proposta per anar a les eleccions.

Res, que buscaven algú amb coneixement del món de l'esport i jo, que a banda de jugar havia estat amb tot el tema de l'Associació de futbolistes, m'ho van proposar. Diria que aquell any havia deixat el Girona i jugava a l'Olot. Qui duia el tema era en Jaume Curbet. No era militant però hi tenia certa afinitat. Buscaven que aportés la meva imatge pública. En aquella època i, fins i tot ara, hi havia i hi ha pocs esportistes que es vulguin pronunciar políticament.

Sort que no és regidor d'Esports ara, perquè el Girona li demanaria la grada, els seguidors del bàsquet el criticarien per la mort de l'Akasvayu, a la Devesa s'oposen al nou pavelló...

No es pensi, potser era pitjor aleshores. Jo duia la reclamació perquè el Girona eixugués els deutes amb els jugadors i fins que no ho fes, el club no podia jugar. Aleshores no van poder tramitar llicències fins a resoldre-ho. També li diré que no he entès mai que els ajuntaments hagin de finançar l'esport d'elit.

Què hi va trobar, a Girona, per quedar-s'hi?

Ostres! No ho sé... És una ciutat que està molt bé. Una mica dura al principi, però on t'hi trobes molt bé.

Advocat, polític... vostè tenia un perfil poc vist en un vestidor de futbol.

Home, no es pensi que els futbolistes són analfabets!

Li ho deia pel tòpic aquell que encara avui molts futbolistes d'elit tenen un discurs força limitat.

No hi estic massa d'acord. Per jugar a futbol no pots ser tonto i, per tant, no es pensi, no n'hi ha de futbolistes tontos. Són llestos, intel·ligents, i molts ara tenen estudis. Que raonen com fa 40 anys en l'època de Ramallets o Samitier? Sí, però en el fons el problema és la pregunta. A preguntes estúpides, respostes estúpides. Com pots explicar alguna cosa si et pregunten "És just el resultat?" o "Què tal el partit?". Jo a la meva època els deia als periodistes, "posa el que vulguis, però no em facis quedar malament". Un partit o un entrenament no dóna per omplir 24 hores de tertúlies o infinitat de planes.