Dimecres al matí , l'endemà de guanyar el Granada i que l'equip se situés cinquè, em trobo a primera hora el soci número 111 del Girona FC. El veig eufòric, satisfet, content i amb ganes d'assimilar-ho tot i, si he de ser sincer, també amoïnat perquè això no decaigui. El primer que em diu és: "Quina gran nit ahir, com vàrem disfrutar". I tant. Després, ja no sé les paraules exactes, però m'explica que va ser un dels que inicialment va quedar-se a fora, tot i que amb el partit ja començat va poder ocupar la seva localitat habitual. Malgrat això no està enfadat, al contrari, sap que ell ha pagat una part del peatge que significa omplir Montilivi. I això, per bé que el va empipar en el moment de quedar-se a fora, el fa vibrar. Omplir l'estadi, dic. Com podran entendre, el fet de tenir el número 111 en el seu carnet de soci li atorga, malgrat no tenir una edat avançada ni molt menys, un bagatge molt àmpli com a incondicional del seu equip. Ell, és un dels pocs centenars de socis que han vist regularment les graderies de l'estadi entre buides i molt buides i que han estat testimonis de primera mà de les èpoques en les que el club ha sobreviscut a Segona B, a Tercera i a Primera Catalana. El soci 111 és dels fixos i dels fidels, per això no es permet enfadar-se per l'overbooking de dimarts.

La conversa no dura gaire, però sí el suficient per fer-me partícip de moltes coses : "L'ambient que vam viure ahir i que hem viscut en altres partits no té preu". I afegeix : "Estic molt d'acord amb el que vares escriure el darrer dia, per al Girona ja ha començat una altra lliga". I per si fos poc, em fa portaveu del seu més gran neguit en un moment de tanta eufòria : "Si pots escriu que el dia que perdem dos partits, que sobretot la gent no es desinfli, que vinguin igual a animar l'equip". Ho escric, compleixo i ho faig a gust. Primer pel soci 111 i segon perquè trobo que el missatge és molt adequat.

Encara tenim temps per un últim comentari. Estem d'acord que el que més ens agrada, a tots dos, és veure jovent a les graderies. Són el futur. Un futur que ha d'agafar el relleu generacional del 111 i de tots aquells socis que han viscut les èpoques pretèrites a aquest esclat de fal.lera col.lectiva. Si jo fos algú per dedicar alguna cosa, aquesta columna i el moment dolç que viu l'equip, els dedicaria al soci 111 i a tots els que com ells han fet del blanc-i-vermell els seus colors, fos quina fos la categoria de torn, el rival que el seu equip tenia al davant o el lloc que s'ocupés a la classificació. El camí ha estat llarg i feixuc, però haurà valgut la pena.