L'esport gironí havien guanyat cinc medalles olímpiques en la seva història. Quatre a Atenes 2004 (les plates de Xavi Bosma, Josep Antoni Escuredo i Josep Antoni Hermida; i el bronze de Carles Torrent). I una a Pequín 2008: el bronze d'Albert Rocas. Però fins ahir cap or. Joel González va acabar amb aquesta sequia complint els pronòstics que el situaven com a principal candidat a pujar al més alt del podi en la categoria de menys de 58 quilos. El de Vilafant, doble campió mundial i europeu, va guanyar el seus quatre combats. I, superant els dubtes inicials delmatí contra el suec Uno Sanlil, va anar de menys a més per acabar passant per sobre del coreà Daehoon Lee en la final. 17-8 i medalla d'or per a Joel González.

L'empordanès es va imposar al coreà, campió del món el 2011, en la categoria superior a la seva, entre 58 i 63 quilos González és doble campió del món i en 2011 ho va ser, -58, el pes inferior a la del seu darrer rival d'ahir. En aquest esport en el torneig olímpic els vuit pesos en els quals es competeix en els Mundials i els continentals es fusionen i es queden en quatre, en els que sol pot haver un representant per país.

L'asiàtic, d'1'81 i 65 quilos que li donen major envergadura que Lee però més lentitud, es va veure per moments desarborat per l'europeu que es va imposar per 17-8 amb parcials de 5-2, 3-2 i 9-4. González va començar per davant amb 1-0 només començar el primer assalt. Una puntada de peu del català a la cap del seu oponent va fer pujar tres punts més al seu marcador, després que el seu entrenador reclamés que el cop havia tocat al cap del coreà. Els jutges van analitzar el vídeo i van donar la raó al tècnic de Joel González, que ja tenia un 4-0 en els primers minuts, malgrat les esbroncades d'una part del públic.

El gironí va ser més intel·ligent i va esperar al seu oponent, que, obligat a atacar, va encaixar un altre punt i va sumar altres dos per arribar al primer descans amb un 5-2 al marcador del pavelló Excel de Londres. El segon assalt i el tercer van veure com Daehoon Lee va rebre un dur càstig per part de González que li va enviar a la lona, on va haver de ser atès pel metge, i li va propinar tres puntades de peu consecutives responent a tres atacs de l'asiàtic que van posar en un sospir el 8-4. Era el començament del final per a Daheoon, que es va obstinar en aquests minuts a entrar pel centre de la guàrdia de l'empordanès.

Després d'un altre intercanvi de cops, amb un 11-6 sempre a favor de Joel González, aquest el va enviar de nou a la lona, per ja amb el futur medallista de plata molt ranquejant, sumar punts tots dos contendents. El marcador "va embogir" per moments davant l'intercanvi de cops de tots dos. El figuerenc va saber evitar les puntades de peu a la cara, les que amb un gir poden donar fins a quatre punts, del sud-coreà en els últims segons i seguir augmentant el seu avantatge per finalitzar amb un 17-8, que va posar de manifest la superioritat del català al llarg de tot el combat Joel va posar final amb la seva medalla d'or a una tarda històrica per a aquest esport que és olímpic des dels Jocs de Seül en 1988 i que a Barcelona'92 va ser d'exhibició.

Abans d'arribar a la final, Joel González es va haver de treballar la seva classificació. A primera hora del matí, el suec Uno Sanli, i va estar a punt de deixar fora l'empordanès que va veure perillar el seu somni. El combat ba començar bé per a González, amb un 4-0 favorable, però va ser superat per l'escandinau que se li va avançar per 4-5, primer, i 5-6, més tard. Joel González va empatar i, en el darrer segon, va connectar el cop de peu que li donava l'accés a quarts de final per un exigu 7-6.

La lliçó va semblar apresa i el figuerenc ja no va patir en la resta del camí fins a la lluita per l'or. Així, en els quarts de final es va enfrontar a l'australià Safwan Khalil. Aquest li va presentar molts problemes en els dos primers assalts, però en el tercer va rebre un parcial de 4-2 i va caure per 5-3 després d'un gran cop de peu del taekwondista de Vilafant. Més fàcils van ser les coses a les semifinals, malgrat que no ho semblava. El rival era el colombià Óscar Muñoz, que venia de dues pallisses en les rondes precedents. En aquesta ocasió, però, no hi va haver cap problema i el vigent doble campió mundial i europeu va guanyar per un concloent 13-4. El 10-2 del tercer assalt ja va ser impossible de recuperar per a lluitador sud-americà.