L'equip espanyol de bàsquet va ser vençut, però no va ser humiliat. Va perdre però fregant la il·lusió de la gesta. Era impensable, que un equip que pretenia sortir de Londres amb el rècord de puntuació en una final olímpica, se n'hagi anat amb més dubtes de les quals cabia esperar. Espanya li va ficar cent punts a l'equip USA, que pretenia millorar totes les estadístiques del mític Dream Team.

Espanya va jugar contra els Estats Units la final de Los Angeles i des del primer moment es va veure que no podria vèncer. Fernando Martín, Epi i Corbalán no tenien arguments suficients per doblegar a Michael Jordan, Pat Ewing i Sam Perkins entre d'altres. A Pequín, fa quatre anys, Estats Units ja no va semblar un equip estratosfèric. Sempre quedarà el dubte de què podia haver succeït si els àrbitres en lloc d'interpretar el reglament de l'NBA, per sancionar els passos, haguessin aplicat el del bàsquet europeu. Després del partit de Londres és possible fer diferents apreciacions.

Des del començament es temia el pitjor. Els nord-americans jugaven al seu aire. Aconseguien poques diferències i feia la impressió que actuaven amb displicència, com sobrats. Semblava que no veia a l'equip espanyol com un adversari a considerar. El partit es va anar jugant entre un equip que es faixava per equilibrar diferències de qualitat i un altre que seguia creient que amb jugades d'artesania, tirs des de la línia dels tres punts, assistències per portar el clamor a les graderies, alguns moments de pressió, taps i altres agudese més o menys esporàdiques acabarien vencent.

Prèviament, no s'hauria cregut en la victòria perquè la comparació és impossible, però Estats Units va haver de recórrer a accions endimoniades de Lebron James perquè el partit no li marxés de les mans.

Al començament, jugant amb tanta superioritat manifesta van ensopegar quan el marcador es va posar 7-12. No van tardar a esmenar l'error i sempre fins al final es tenia la sensació que jugant com ho feien guanyarien. Era difícil pensar que Espanya pogués ?vèncer i a l'arribar al descans s'estava en un sorprenent 59-58. En el ?tercer quart, la igualtat es va ?mantenir i va acabar en 83-82. No ?s'hauria cregut, però va haver-hi moments que semblava possible.

Espanya va fer el millor partit de les tres finals que li he vist. Si aconsegueix jugar la quarta es podria començar a pensar que guanyar-li ja no és impossible. Kevin Durant, 30 punts i Lebron, 19, es van haver d'esforçar al màxim. Kobe Bryan, en aparicions estel·lars va fer 17 punts. Per part espanyola Pau Gasol va demostrar que no és un complement a la NBA i va sumar 24 punts. Navarro, millorat de la seva lesió, va estar espectacular amb 21 punts.

Per acabar Scariolo va tenir el bon detall de fa jugar en el minut final Víctor Claver, Víctor Sada i Fernando San Emeterio. Tots mereixien rebre la medalla de plata per la seva labor anterior.

Sergi Llull i Marc Gasol deixen la pista just després del final del partit amb els nord-americans celebrant la victòria.Tyson Chandler intentant esmaixar una pilota per sobre de Pau Gasol. Els dos germans Gasol i Juan Carlos Navarro, al mig, amb la medalla de plata.