Arturo Pomar Salamanca, considerat un «nen prodigi» dels escacs a la dècada dels quaranta i posseïdor del títol de gran mestre d'aquest esport, va morir dijous a la tarda als 84 anys, a Barcelona, després d'una llarga malaltia.
Pomar (Palma de Mallorca, 1931) va ser una de les grans figures mundials dels escacs a la dècada dels 50 i els 60, encara que mai va arribar a estar entre els deu primers de la classificació. En un rànquing no oficial de juny de 1967 va aconseguir la seva millor posició, en el lloc 40 amb 2530 punts ELO.
En tornejos internacionals, va disputar 12 Olimpíades entre 1958 i 1980 i en la majoria dels casos va encapçalar l'equip espanyol. Les seves millors classificacions individuals en aquesta competició les va aconseguir a Leipzig 1960, en què va ser tercer, i dos anys després novè a Varna.
El 18 de juliol de 1944, amb només 12 anys, Pomar es va fer cèlebre en fer taules en el torneig internacional de Gijón amb el campió del món, el soviètic Alexander Alekhine, qui no va dubtar a lloar la seva forma de joc i dir d'ell que si hagués nascut al seu país de ben segur seria el seu successor en els escacs en l'àmbit mundial. A més, durant un temps es va encarregar de la seva formació.
La retirada
Es va retirar de la competició el 1977. Després només va jugar de forma esporàdica mitja dotzena de partides, l'última amb derrota davant Veselin Topalov, l'1 de gener de 1992, en un torneig a Sant Cugat. A l'abril de 2000, Pomar va donar els seus trofeus al Museu de l'Esport de Mallorca, i a l'octubre de 2004 va rebre la medalla d'or del comitè organitzador de l'Olimpíada d'Escacs, a Calvià.
Va ser autor de tres llibres: Temas de ajedrez (1956), Las pequeñas ventajas en la final (1958) i El arte de ver la ventaja (1968). El seu últim premi va ser el concedit aquest mateix any per la Federació Internacional d'Escacs (FIDE), a proposta de l'ACP (Associació de Jugadors Professionals), al costat d'altres destacats veterans dels escacs mundial per la seva trajectòria i contribució històrica.
