Com porta l’hoquei un jove de 16 anys a Tordera?

Tot va començar com una aventura, com una prova. Vaig venir perquè el pare de Ricardo Valverde, un company meu a la selecció, que té doble nacionalitat espanyola i italiana, coneixia en Jordi Camps i un estiu vam fer un torneig a Malgrat i em va veure jugar. A Ricardo li va sortir l’oportunitat d’anar al Tordera i els seus pares també m’ho van proposar a mi. Després del torneig vaig tornar a Catalunya, em va agradar i em vaig decidir. Els meus pares estaven tranquils perquè coneixien a la família de Valverde i sabíen que estaria a casa de l’entrenador, Jordi Camps. No va ser una aventura a cegues, tot sol hauria sigut impossible.

A banda de jugar a la base del Tordera, feia alguna altre cosa?

Sí, vaig començar un grau mitjà de cuina, a Lloret. Pensi que no vaig venir a Catalunya pensant que seria un projecte a cinc anys vista, per exemple, sinó que les coses es van anar succeint any per any. Com que els meus pares són pastissers, vaig passar, més tard, a fer pastisseria a l’Escola d’Hostaleria de Girona, però no vaig acabar-ho. Mentretant vaig seguir amb la meva formació pujant pels diferents equips base del Tordera, vaig conèixer la xicota, i vaig començar a treballar. I, esclar, també vaig haver d’anar aprenent català i castellà pel meu compte.

Quan va arribar només parlava italià?

Sí, només italià. L’idioma va ser la dificultat més gran quan vaig arribar. No sabia res de res de català ni d’espanyol. No era un projecte planejat des de temps, va venir així, gairebé de cop. El meu problema era que el grau mitjà de cuina que vaig començar a fer no tenia assignatura ni de català ni de castellà. M’ho vaig haver d’anar fent tot jo pel meu compte. Ara estic fent un curs pont per després fer un grau superior de fotografia, i paral·lelament segueixo estudiant català, castellà i anglès. La pastisseria l’he deixada perquè és incompatible amb l’hoquei.

Hi ha guanyat diners jugant a hoquei?

Alguna cosa m’ha donat. Quan estava a Bassano em considerava un jugador professional. Hi ha un canvi molt gran entre el que cobrava aquí i el que rebia allà. Per un noi de 22, 23 anys estava molt bé, estava molt content. Però aquí Girona també sóc molt feliç. Està clar que no pots comparar les dues coses, però l’hoquei també ajuda.

Va jugar la Copa d’Europa?

Sí, la vaig disputar en aquestes meves dues últimes temporades al Bassano, quan vaig tornar a Itàlia. Vam coincidir un parell de vegades amb el Barça.

Esport professional.

Sí, totalment. Entrenavem matins i tardes. Només em dedicava a jugar, però com que no m’agrada estar aturat ni no fer res, treballava amb els meus pares a la pastisseria. També va ser quan em va donar per l’afició a la fotografia i per començar a estudiar aquesta disciplina. Mai he deixat els estudis, però esclar, entrenant matins i tardes, poca cosa pots fer. Amb el Bassano vaig arribar a les semifinals de la Copa d’Itàlia. La Lliga allà és molt diferent perquè després quan s’acaba la fase regular, hi ha play-offs.

Com decideix abandonar aquesta vida per tornar a Catalunya i seguir jugant a hoquei a un nivell més amateur?

La meva xicota va venir amb mi a Itàlia les dues passades temporades, i ho vam decidir junts. Estava content, era jugador professional, però a mi, que m’agrada molt l’hoquei, tinc por del què passa un cop l’esport s’acaba. No som futbolistes que cobren milions d’euros, podia viure bé ara, però no per tenir el futur assegurat ni molt menys. Aquest dubte em neguitejava. I estar tot el dia esperant l’entrenament del matí i el de la tarda, està bé fins a cert punt. M’hagués pogut quedar a Itàlia, a prop de Bassano hi ha molts equips i allà hi tinc contactes. Hauria pogut allargar allà la meva carrera, però amb la dona vam dir «i si tornem?». Vam planejar una nova vida. Era el meu somni jugar al Bassano, ser professional, i això ja ho havia fet. A partir d’aquí puc seguir jugant a hoquei en un bon equip com el Girona, i també puc desenvolupar d’altres reptes i inquietuts. M’agradava més això, que em permet fer-ho tot, jugar, treballar i estudiar, que no pas l’altre opció, només per l’hoquei.

La decisió la pren perquè té una oferta del Girona o ja tenia clar que tornava sí o sí?

Ningú sabia que havia decidit tornar. Segur que en Ramon (Benito) no s’ho podia imaginar. Em vaig moure una mica i vaig preguntar. Jo vaig trucar a en Ramon. I a d’altres clubs. Vaig buscar llocs on poguessim estar bé la meva dona i jo, i que fossin a prop de la feina. Girona era un molt bon projecte i després de parlar amb en Ramon de seguida ell es va posar en marxa i vam arribar a un acord molt bo. Ara l’objectiu és salvar la categoria. Visc a Salt, estudio i jugo a Girona i treballo a l’empresa del sogre a Sant Pere Pescador.

Quines diferències hi ha entre la lliga italiana i l’OK Lliga?

És molt diferent. Allà a Bassano vivia hoquei tot el dia, tot era molt professional. L’afició també és diferent, i el sistema de competició amb play-offs és una altra diferència. Aquí tot és més familiar. Aquí no podem entrenar matí i tarda perquè treballem i estudiem. A l’OK Lliga molts jugadors combinen l’esport amb la feina.

Què li diria a la gent de Girona que no ha descobert l’hoquei.

Els diria que vinguin a Palau a veure partits, que és molt divertit i molt més dinàmic que el futbol, que és llarg i es fa etern. Miro els partits principals, un Barça-Madrid. El Girona no l’he anat a veure mai, i si ho fes, seria per anar a fer fotos a peu de camp. Això sí que estaria molt bé.