El bàsquet és poc menys que una religió als Balcans i quan, el juny del 2015, la selecció de Sèrbia sorprenia a tothom guanyant la medalla d'or en el Campionat d'Europa, Belgrad va sortir al carrer per rebre unes jugadores que havien trencat el sostre de vidre del bàsquet femení serbi. I és que Sèrbia estava acostumada a guanyar en masculí, però la selecció femenina no havia assolit mai un gran resultat internacional tot i tenir jugadores com Sonja Petrovic, Ana Dabovic i Jelena Milovanovic escampades per alguns dels millors equips del bàsquet europeu. «El que ha aconseguit la meva filla és un autèntic miracle, perquè a Sèrbia no hi ha bàsquet femení; la lliga és de nivell júnior i qualsevol jugadora jove que destaca marxa a jugar a Hongria o qualsevol altre país perquè ahir no hi ha res», explicava un orgullós «Boza» Maljkovic durant els Jocs de Rio 2016, en els que la seva filla havia portat Sèrbia a encadenar un segon èxit: el bronze olímpic.

Marina Maljkovic (Belgrad, 1981) va créixer acompanyant el seu pare mentre aquest impartia el seu mestratge en equips com la Jugoplastika d'Split de Toni Kukoc i Dino Radja; o el Llemotges, sorprenent campió d'Europa el 1993 apostant per un bàsquet de molt pocs punts; a més de Barça, Panathinaikós, Madrid, Màlaga, Vitòria. I la filla en va acabar aprenent... «Passava hores parlant de bàsquet amb ella, tots dos som uns apassionats del bàsquet», explicava sobre la seva filla Bozidar Malkjovic (Otocac, 1952) que es va retirar fa sis anys al Cedevita croat.

Marina Maljkovic compagina la selecció sèrbia amb el Galatasaray, rival demà de l'Spar Citylift Girona en els quarts de final de l'Eurocup, en un duel històric per a les gironines. Èric Surís es trobarà al davant amb una de les entrenadores amb més nom del bàsquet europeu. Amb només 21 anys, Marina es fa càrrec del KK Usce serbi amb el qual va aconseguir pujar a la primera divisió sèrbia i el 2007, amb 26 anys, fitxa pel Hemofarm de Vrsac, amb el qual guanya dues Lligues i dues Copes consecutives. De l'Hemofarm salta al Partizan, amb qui guanya quatre lligues més, sis de consecutives en total a més dues Copes més i dues lligues adriàtiques, al mateix temps que es fa càrrec de la selecció absoluta l'any 2011 quan encara no havia fet els trenta.

En el seu primer europeu, el del 2013, Sèrbia cau en semifinals i dos anys més tard Marina Maljkovic dirigeix la selecció del seu país al títol superant França en la final, jugada a Viena. El bronze olímpic completa el palmarès d'una entrenadora que, en aquells anys, ja havia deixat l'empobrida lliga sèrbia per marxar a entrenar primer a França (Lió) i després a Turquia, on viu la seva segona temporada al capdavant del Galatasaray. En el club turc, Maljkovic no va arribar a coincidir amb Núria Martínez, hi va jugar el curs 2014-15, però sí amb Astou Traoré uns mesos la temporada passada. Marina Maljkovic encara és jove i, tot i haver revolucionat el bàsquet femení serbi, té complicat arribar al palmarès a nivell de clubs del seu pare que va ser quatre cops campió de la Copa d'Europa (dos amb Jugoplastika i una amb Llemotges i Panathinaikós). Pel que fa a seleccions, però, la filla ja ha passat per davant del pare. que només va dirigir Eslovènia i ja en la part final de la seva carrera.