Steve Norman

«Ara hi ha molt més respecte entre nosaltres; no volem tornar a perdre l'amistat que tenim»

01.08.2015 | 07:52
«Ara hi ha molt més respecte entre nosaltres; no volem tornar a perdre l'amistat que tenim»

Saxofonista de Spandau Ballet,van ser una de les bandes més emblemàtiques de l'Anglaterra dels anys 80

Com estan vivint la gira d'aquest estiu?

Molt bé. De fet, estem de gira des de gener, però no ho sembla. Tot va molt bé, ara tornem a ser bons amics, més que mai. Em sento igual que al principi de la nostra carrera. No hi ha problemes, tots els rancors estan solucionats, i ens hem fet amics una altra vegada. Hi ha una energia com a grup.

Què ha passat per poder reprendre aquesta amistat?

Doncs han hagut de passar 20 anys sense veure'ns [riu]. El 2009 ens vam reunir, en principi per un any i mig, i ens va servir de prova per veure si podíem treballar junts. Va anar molt bé. Després d'això, hem passat un parell d'anys més treballant profundament units, l'any passat vam anar de gira per promocionar el documental Soul Boys of the Western World amb disc nou, temes nous... els assajos, la gira... tot això ens ha anat molt bé.

Viuen una segona joventut?

Sí, exacte [riu]. No sé per què... deu ser per la música i pels fans, l'alegria que ens donen. Cada nit hi ha una energia brutal, jo personalment em sento amb més energia que mai. Són dues hores amb tots els hits de Spandau, els millors temes, temes vells del primer disc... música electrònica, més cool, de ball, dels 70 i 80. No hi ha cap moment, en el concert, en què m'avorreixi. Sempre m'estic movent per l'escenari, no paro de córrer... M'encanta.

Es veuen com els Rolling Stones, a l'escenari fins passats els 70?

[Riu] Què més voldríem! Per nosaltres sí, tots voldríem ser The Who, Rolling Stones... però el nostre cas és especial, perquè no hi ha hagut cap canvi en els membres del grup. Som els cinc membres originals de la banda, els mateixos del principi. I pocs grups poden dir això, a part d'U2, per exemple.

Ara poden compartir escenari sense barallar-se.

Sí, ara podem. Ara hi ha molt més respecte entre nosaltres. Ja vam perdre la nostra amistat una vegada, i crec que no volem tornar a perdre'ns de nou. Ara estem disfrutant del que tenim.

Quin tipus de públic ve als concerts: només els fans de tota la vida, o també algun de nou?

Fans de tota la vida, però també els seus fills. Temes com Gold i True han arribat a un altre públic. A més, també apareixem més que mai als mitjans de comunicació. Crec que generem curiositat: la gent vol saber què passa amb aquell grup que sempre surt a la tele. A més, el fet que hagin passat vint anys fa que la gent vulgui revisitar el grup per veure què fem ara i jutjar-nos. I hi ha coses que fem bastant bé: per exemple, el nostre xou en directe és molt diferent dels discos. Tenim molta energia, i la gent se n'adona. A més, sabem tocar i fer bona música. Aquesta és la nostra força.

Es van fer famosos pels seus «looks». Passats els anys, se segueixen cuidant?

Per descomptat que no ens cuidem [riu]. Ens agrada beure, però per sort no hi ha alcohòlics ni drogoaddictes al grup. Tot i això, ens agrada socialitzar després d'un concert. Després d'un espectacle hi ha un bon feeling al vestidor, i obrim un parell d'ampolles de xampany per brindar.

Queda alguna cosa d'aquell grup d'amics de l'escola que es van unir per formar una banda i arribar el més lluny possible?

Suposo que sí... tots ho som, en certa manera. Jo volia estar en un grup com The Beatles, els Rolling, The Who, Rod Stewart... per això vam voler formar el grup. A veure si ara hi ha algú que vulgui ser el proper Spandau Ballet, qui sap!

La música ha de tenir finalitats polítiques i socials, o ser pur entreteniment?

A mi no m'agrada barrejar política i música. Jo no sóc polític, sóc músic, i al grup tothom pot tenir diferents opinions. Jo prefereixo la música com a entreteniment, i a més m'agrada tot tipus de música. Fa poc vaig anar a Alemanya i vaig conèixer una cantautora que es diu Alessia Cara. Té una veu increïble, molta personalitat... i només té disset anys. És impressionant. També m'agraden grups electrònics, com Chvrches o Heart... i també m'agrada la música dels 70, Prince, Steve Wonder, i també, per descomptat, Rod Stewart i the Faces.

Què li semblen programes com The X Factor?

És una fórmula. No està malament, però hi hauria d'haver altres sortides, que lamentablement no hi són. Hi ha molta gent que només vol sortir a la tele i ser famós, i això em molesta molt. Hi ha molts grups o artistes que han estat formats per una companyia i ja saben com es vestiran, què diran... i l'últim del que es preocupen és de la música. Aquest «masterplan» no m'agrada. Els Spandau ens va formar a partir d'uns amics del col·legi, i això és molt important. Perquè un grup tingui èxit, cal que els seus membres siguin abans amics, no poden ser només un conjunt de peces encaixades de qualsevol manera. Has de tenir música en comú i t'ha de sortir del cor, no d'una idea d'un productor musical. Hi ha d'haver un cert talent. En canvi, els programes de televisió donen massa temps a autèntiques porqueries. Amb prou feines saben tocar i tenen un minuts preciosos de televisió. És una llàstima. En canvi, hi ha un munt de talent desaprofitat que no arriba a tenir mai minuts de televisió.

En la seva època daurada no existia Twitter, ni Facebook. S'han trobat amb una gran diferència, respecte a llavors?

Sí, i tant. Llavors hi havia com un misteri respecte al món dels grups de música, perquè no hi havia telèfons mòbils ni càmeres. La gent parlava i corria el boca-orella. Ara, en canvi, no hi ha cap misteri, perquè la gent pot fotografiar absolutament tot el que passa en la vida de tothom. De seguida et poden gravar i trobar-te amb un horrible videoclip a Youtube. La gent sap exactament què fa un grup, i llavors ja no hi ha cap mena de misteri. Però també hi ha una part positiva, i és que qualsevol músic pot crear el seu propi canal de Youtube, pàgina de Facebook... i arribar a una gran audiència.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema