Turandot i Mario Gas van encisar Peralada. L'aposta senzilla i moderna del director d'escena, juntament amb l'escenògraf Paco Azorín, va aconseguir captar, en tot moment, l'interès del públic en una obra que, ja per si mateixa, es defensa molt bé. Despullat l'escenari de tot element superflu, amb un baldaquí de fusta, molt xinès, el protagonisme de l'òpera pòstuma de Puccini va ser complet pels integrants de la representació, creant un monument a les veus participants. Des del cor fins la soprano.

Una senzilla cortina vermella, amb el nom de l'obra projectat, donava la benvinguda al públic assistent, fidel sempre a les propostes del Castell, i més en aquesta 30a edició. Puntual, com sempre, s'alçà el teló i el milanès Giampaolo Bisanti va començar a dirigir l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu i els cors, el Coro Intermezzo i el Cor Infantil dels Amics de la Unió, que van donar l'entrada al fil argumental de l'obra. Sense sorpreses i sense estridències, amb un vestuari sobri, que no desviava l'atenció de la història ni de les veus.

Els intèrprets van oferir una gran exhibició vocal. La parella formada per Irène Theorin (Turandot) i Roberto Aronica (Calaf) van mostrar la seva connexió donant una alta dosi de credibilitat a la història, sobretot al final, quan es diferencia la part acabada per Franco Alfano que, amb la comoditat de no haver de portar l'atrezzo de l'obra, van semblar molt més còmodes sobre l'escenari.

Grata sorpresa la de la soprano mexicana Maria Katzarava (Liù), que va endur-se una ovació que no tenia res a envejar a la rebuda per Theorin. La resta, simplement, perfecte. Res va impedir veure la crueltat de la princesa Turandot, que comptava els seus pretendents amb caps clavats sobre piques. També va quedar clar el valor i enginy de Calaf, capaç no només de resoldre els tres enigmes plantejats per la princesa, sinó també d'aconseguir, al final, enamorar-la.

La gran aposta operística de Peralada pel 30è aniversari ha resultat ser un èxit. Avui hi tornen.