Del Concili Vaticà II ençà hi ha hagut parers per tots els gustos en matèria de forma de vida externa en l'Església, i sembla que el temps va calmant les posicions extremes. Per exemple: processons sí, processons no? Recordo un temps llunyà en què es celebraven actes religiosos com a oposats a l'assistència als actes processionals. Tinc la impressió que la gent torna a triar allò que li ve bé, i s'apunta bonament a allò que li fa gràcia, vull dir, que l'interessa, que li agrada, i l'estimula interiorment. Jo diria que la gent comnença a tornar a triar allò que li fa bé, i que cada vegada s'admet més el bon ús de la llibertat religiosa.

És una reacció molt prima, encara tendra, però cada vegada més potent. Les grips extremistes agafen mentalitats immadures. I de tot el que és immadur, la gent en comença a «tenir la pipa plena», com es diu per Girona i província. Perquè la vida tendeix a la maduresa com una via natural. I la gent en té la gorra plena, de propostes que es dediquin a posar límits a la pròpia llibertat racional.

Això sembla que va per aquest camí. El que maltracta la pau i la llibertat no pot dirigir cap vida pública i té treballs per a la seva pròpia. L'onada dels «ismes» alatrencats no engresca gaire gent. Però també sembla que la immensa classe mitjana, la multitud de gent teòricament centrada, ha estat subjecta a tantes pressions intel·lectuals, a tanta deformació religiosa, a tanta rauxa, que tindrà treballs a tenir un paper dirigent de pes. No parlo de política, sinó de simple humanisme.

Després d'aquests dies de Setmana Santa i Pasqua, hi ha un fet que ha tingut lloc, marcant profundament moltes consciències. Totes aquelles consciències per a les quals Crist és viu, és Déu, és Salvador, exigint a milions de persones que l'estimin a Ell, que és infinitament amable, i que converteixin la seva vida en un servei d'amor a tothom. Tots. Cada unitat convertida és un element que fa canviar el món.