Església té dos aspectes importants i inseparables: la constitueixen persones singulars, però inseparablement unides a un cos social.
La plenitud del que és personal, amb el seu caràcter i temperament, la seva formació i la seva cultura pròpia, la seva llibertat i el seu amor tenen una dimensió de comunió, de intercomunió, amb efectes globals profunds.
Ningú viu en solitari, en l'Església, encara que sigui un convent de Cartoixans.
La plenitud d'aquesta comunió es realitza en la vivència del Cos Místic de Jesucrist: el sentit comunitari s'expressa per un servei potent. («Estimeu-vos com jo us he estimat. No feu als altres el que no voldríeu que us ho fessin a vosaltres mateixos»).
Per tant, si en l'Església hi ha comunió, és normal que hi hagi «opinió pública». El fidel, en l'Església, no perd la seva llibertat.
En quin sentit doncs, s'ha d'entendre l'existència de l'opinió pública en l'Església? Davant les veritats que tracten de les exigències de la fe, l'opinió és única. És una exigència de la fe. Aquesta opinió col·lectiva s'anomena el sensus fidelium, el sentit del poble de Déu. L'home es fa membre de l'Església precisament per adherir-se a aquest contingut de veritats revelades. En qüestions de govern hauria de regir el principi jeràrquic, el de les exigències de la comunió. Quan l'Església tracta de qüestions contingents, lliures, entrem en el debat opinable. Les exigències de la llibertat i pluralitat tenen aquest espai. És el terreny de la llibertat. El camp de la pluralitat és molt gran en l'Església. És el camp de la opinió pública en l'Església. Un cristià, reflexionant sobre allò que és opinable, pot fer-ho des de diversos llocs: una simple carta personal del fidel al seu Bisbe; un escrit a un diari, un organisme de pastoral del Bisbat.
Evidentment, com en una família, el parer de les persones s'ha de manifestar en un diàleg que és fruit de l'estudi, del desig de formació, de la pregària i de la llibertat personal en temes que són deixats a la llibertat dels fidels.
