R.I.P. pel Ter?

Segons el criteri dels entesos en això de la climatologia, ni les pluges dels darrers dies ni les que estan anunciades per aquest cap de setmana aconseguiran canviar la situació dels nostres embassaments que seguiran per sota del vint per cent de la seva capacitat. Segurament ni tan sols amb el desglaç de la neu aquesta primavera s’incrementarà substancialment el seu nivell. La sequera, doncs, ja no és un fenomen conjuntural sinó que, segons els experts, hem d’assumir la realitat d’un canvi sostingut en el temps que no ens portarà l’aigua que fins ara estaven avesats. Les restriccions que s’han decretat en alguns municipis en haver-se detectat que se superaven els 200 litres per persona i dia no només es mantindran sinó que previsiblement s’incrementaran amb noves retallades i noves restriccions.

I ha estat davant d’aquest trist panorama que l’empresariat gironí s’ha aixecat amb una sola veu clamant contra l’incompliment del Pacte del Ter, han criticat que la Generalitat no hagi fet els deures en el tema de la sequera més enllà de posar algunes sancions administratives i han denunciat la realitat d’un riu Ter «sobreexplotat des del seu naixement». Amb l’ànim de capgirar aquesta situació crítica proposen que d’una vegada per totes el Govern que es constitueixi el mes de maig es deixi de romanços i s’afanyi a tirar endavant la interconnexió amb l’Ebre. Afirmen que aquesta és la solució més lògica i raonable ja que no deixa de ser contradictori que en una emergència de sequera les comarques del sud llencin milions de litres d’aigua al mar mentre que les del nord pateixin set i els agricultors vegin perillar les collites. Aquest transvasament que proposen està avalat per col·legis professionals com els d’Enginyers de Camins, Industrials, Agrònoms i Economistes. On rau, doncs, el tap? En el món ecologista? Aquest també s’ha manifestat i ja ha anunciat una mobilització pel dia 6 d’abril per denunciar les polítiques de sobreexplotació que a dia d’avui pateixen rius i aqüífers catalans argumentant que «l’únic objectiu de l’executiu és el de retenir aigua per poder engreixar el negoci turístic de la Costa Brava i la cabana porcina». Penso que és un criteri certament esbiaixat perquè tot i ser ben oportuna la seva demanda de revertir la tendència actual i apostar per polítiques d’estalvi i reduir el consum, no crec que sigui suficient si no és amb la complementarietat d’un transvasament que aporti una solució solidària i de futur.

Certament, el problema de l’empobriment del cabal del Ter ve de lluny, concretament d’una llei de l’11 de maig de 1959 segons la qual s’havien de derivar 8 m3 cap a Barcelona i la seva àrea d’influència mentre es garantia 1 m3 per a l’aigua potable de Girona i 3 m3/sg d’escorrentia per les necessitats ecològiques i regadiu del Baix Ter. Com ja era previsible, el desviament a Barcelona sempre s’ha complert mentre que la part que hauria de garantir els usos agrícoles ha estat deficitari sense que el Departament de la Generalitat i l’ACA hagin fet res en tots aquests anys per intentar revertir aquesta situació. Ja al segle XVII el Duc de Feria, virrei de Catalunya, va autoritzar la construcció d’unes sèquies que agafaven aigua de l’Ebre per regar els camps de l’interior però ja no s’ha fet res més. A principis dels anys 70 la derivació de cabals de l’Ebre cap a Barcelona semblava cosa feta fins el punt que la Cambra de Comerç de Girona presidida per Francesc Ferrer va adoptar per unanimitat l’acord de «insistir en la absoluta necesidad de que, tan pronto como Barcelona quede debidamente abastecida por las aguas del Ebro, reviertan seguida e íntegramente las del Ter a Girona, de donde nunca debieron salir».

Però evidentment el transvasament no es va produir i el Ter ha anat perdent cabal, força i futur. Ara els empresaris que saben el pa que s’hi juguen han posat el crit al cel però s’han trobat amb una oposició ecologista i les portes de Sant Jaume tancades. Almenys fins després del 12 de maig, és clar.

Subscriu-te per seguir llegint