Han hagut de passar 25 jornades de Lliga perquè el futbol gironí pogués celebrar en un mateix cap de setmana la victòria del seus dos equips a la Segona Divisió A. Fins ara un triomf del Girona s'havia combinat com a molt amb un empat del Llagostera; i una victòria llagosterenca també s'havia acompanyat d'un empat dels de Montilivi. Ahir per primer cop dos triomfs, ambdòs importants en igual mesura pels respectius equips.
Amb els tres punts de l'Alcoraz, els de Pablo Machín s'escapen de la zona calenta de la taula i es col·loquen a només dues victòries de les posicions de promoció; mentre que els d'Oriol Alsina salven el "matx-ball" que podia haver significat donar vida a un rival directe com l'Albacete. Pels llagosterencs, els tres punts no són sinònim de tranquil·litat ni molt menys però podrien ser-ho de confiança en les pròpies forces i podrien servir també per revertir una situació que tohom sap que ha estat molt dolenta en les últimes jornades.
Aprofitaré també aquestes ratlles per fer una reflexió personal sobre Lejeune. El defensa francès, autèntic cabdill de la defensa blanc-i-vermella la temporada passada, mostra aquest any una cara diferent. La mostra més clara que fins ara ha vist ja una dotzena de targetes grogues i que ahir va ser expulsat amb vermella directa de manera poc entenible. El francès, que això sí, segueix mostrant la seva excel·lent qualitat futbolística, mostra en el capítol de les esmentades targetes el seu punt feble com a central. Per culpa d'això, Machín li haurà de buscar un substitut com a mínim per la propera jornada. Li toca reflexionar.
