El Nottingham Forest no ha tret el cap a la Premier League en lesdues últimes dècades i, de les dues Copes d'Europa que s'enorgulleix a la façana principal del seu estadi, ja en fa gairebé quaranta anys. Però en el futbol. En l'autèntic futbol, les categories no ho són tot. La tradició compta i, més enllà que el Girona jugués ahir el seu primer partit de pretemporada en un preciós estadi construït el 1898, els canvis en un esport on hi ha clubs capaços de voler pagar 200 milions d'euros per un jugador no podran tapar mai, o no ho haurien de fer, la fidelitat dels veterans aficionats del Forest. Gent que, ahir, en un partit de pretemporada contra un Girona que, amb seguretat no sabien acabar d'ubicar bé en un mapa, més de dues hores abans del partit estaven, molt convenientment vestits amb la samarreta de l'equip, al pub del costat de l'estat filosofant sobre l'inici de la nova temporada.
El Nottingham Forest té molt complicar recuperar aviat la Premier League. De fet, la temporada passada els va anar de molt poc baixar a Tercera Divisió. En un altra ciutat això faria desertar molts aficionats. Seria fàcil canviar d'equip. Manchester està a poc més de dues hores, amb els milionaris City i United com a reclams, i Londres, més o menys a la mateixa distància però en direcció contrària amb Chelsea, Arsenal... Però ahir, els parroquians del pub, Sport Club en una denominació que vol venir a dir que, a més de cerveses, moltes, hi ha també un bon nombre de grans pantalles de televisió oferint partits o, com en aquest cas, les notícies sobre futbol que l'Sky dona a totes hores. Però, sota la severa mirada de Brian Clough, el tècnic que va portar el Forest a guanyar dos cops la Copa d'Europa (1979 i 1980) presideix el local amb una foto immensa, els seguidors del Nottingham Forest no fan cas a la presentadora i les seves notícies, o no, al voltant dels fitxatges de Neymar o Mbappe. Ells encara pensen si Ben Bereton podran marcar prou gols aquesta temporada o si Armand Traore és prou consistent al darrere. Més tard, un cop dins de l'estadi, els seguidors del Nottingham Forest s'aferren al vell guió del futbol. Nó són gaires per a un estadi com el City Ground. Al voltant de 5.000 espectadors en un estadi amb capacitat per a 30.000, però no s'escapoleixen de les tradicions. Drets per cantar l'himne, amb la part final a capella, i les mostres d'eufòria cada cop que l'equip entrenat per Mark Warburton forçava un córner. De cap en va treure profit i Gorka Iraizoz va sortir molt bé als peus de Brereton en la primera oportunitat del davanter en el minut 5. Afició fidel, la gent del Nottingham va aguantar bé, sense recriminar mai res al seu equip, una primera meitat on el Girona va tenir més la pilota per poder acabar disfrutant de la remuntada de la segona meitat. Cantant els gols de Vellios com si allò d'ahir fos molt més que un amistós. I és que per a ells, el futbol sempre és molt més.De tornada cap a casa, per allò comentat d'aferrar-se a les vells costums, part dels aficionats del Nottingham es tornen a aturar al mateix pub d'abans. Però, aquest cop, el debat de si ha jugar Brereton o el grec Vellios aviat surt del primer pla dels comentaris. L'alegria per la victòria, i l'ajuda de la cervesa, va deixant pas a la nostàlgia. I els seguidors del Forest es varen poder didicar a allò que més els agrada: recordar els temps en que Brian Clough, sempre present al bar, va fer celebre aquella frase de «Si Déu hagués volgut que juguéssim a futbol hauria posat gespa al paradís». Clough es referia a un temps on el Nottingham Forest sorprenia a tothom encadenant dos títols a la Copa d'Europa i encara veia lluny la seva sortida de la primera pàgina del panorama futbolístic. Unes velles històries que, però, els seus aficionats recorden molt bé.
