En una setmana carregada d'activitat, el Girona encara s'ha d'estrenar a la Copa i el Llevant ha de passar per l'estadi, però el partit estrella, el de diumenge contra el Reial Madrid, ja comença a fer xup-xup. És normal. El vigent campió d'Europa i un dels conjunts més potents de tot el planeta visitarà Montilivi. A més, ho farà amb les Fires de Sant Narcís en dansa, fet que li afegeix al partit un plus. La teòrica diu que els de Zinedine Zidane s'haurien d'emportar la victòria; per pressupost, per diferència de qualitat entre totes dues plantilles, per la ratxa dels gironins a casa... Però en un partit, i més aquest, pot passar de tot. Sobretot si la cita arriba per aquestes dates. Perquè quan són festes, almenys si es té en compte el que ha passat al llarg de l'última dècada, els punts solen quedar-se a casa.
Per començar, val a dir que costa de trobar alguna derrota en aquestes darreres temporades. Per Fires i a l'estadi, el Girona fa exactament 8 anys que no perd. El dia en qüestió va ser un 24 d'octubre del 2009, a Segona A. Aquella tarda, el tècnic Cristóbal Parralo es jugava el càrrec després d'un inici de competició força pobre. L'equip era penúltim amb 7 punts i necessitava rascar un resultat positiu contra tot un Betis. Però no hi va haver manera, i els gols de Sergio García i Mariano Pavone van decantar la balança a favor dels visitants. 0-2, una nova decepció i Parralo i el seu ajudant (Janko Jankovic) que eren destituïts per donar pas a Narcís Julià. Des d'aquell dia, els gironins no han tornat a perdre a Montilivi per festes; és l'única ensopegada de l'última dècada i diumenge, de puntuar, es mantindria aquesta premissa.
En 10 anys, els números són clars: 7 victòries, un parell d'empats i tan sols l'ensopegada ja citada amb el Betis. D'alegries n'hi ha hagut de tots colors, amb més o menys connotació heroïca. Destacada i per molts motius va la que es va viure el mes de novembre del 2008. El gran primer triomf de l'era moderna a Segona A va ser contra tot un Saragossa. La història de David contra Goliat es va viure a l'estadi. Els blanc-i-vermells en cap moment es van arronsar contra un rival que venia de Primera i el van vèncer per 1-0. El gol, obra d'Alberto Manga des del punt de penal. I a l'onze titular, noms com els de Rafa Ponzo, Migue González, Jordi Matamala i Raúl Martín, entre d'altres.
Al llarg d'aquests anys, per Fires i a Montilivi hi han caigut l'Ontinyent a Segona B (3-1), i a la categoria d'argent equips com el Saragossa (1-0), Ponferradina (3-0), Hèrcules (1-0), Numància (3-1 i 3-0) i també Mirandés (3-0). Els dos empats van arribar davant l'Hèrcules (2-2 el curs 13/14) i Saragossa (0-0 en l'exercici 15/16).
Altres alegries
Per festes, el Girona no només guanya a casa a la Lliga. També ho sap fer a la Copa del Rei. L'any 2004, quan l'equip estava a Segona B, es va eliminar a tot un Vila-real de Primera gràcies a un gran gol d'un jove Eloi Amagat a la pròrroga. Però també hi ha alegries fora de casa. Per aquestes dates i en l'última dècada, es va guanyar per 1-2 al camp del Llevant B l'any 2007.
El 2009, Narcís Julià s'estrenava al càrrec amb un 0-1 al camp del Salamanca el primer cap de setmana de novembre. El 2012, amb Rubi al timó, el 0-1 s'aconseguia a Múrcia. I el 2015, el mateix resultat el dibuixava el Girona de Pablo Machín a Pamplona.
