Farà 43 anys demà diumenge. Just el dia que el Girona i l'Espanyol es veuran les cares a Montilivi per primer cop a la màxima categoria. Serà un regal d'aniversari ben particular per a Nan Ribera. Al seu dia, va vestir les samarretes d'un i altre equip. La blanc-i-vermella va servir d'inici i el punt i final de la seva carrera esportiva. I la blanc-i-blava, la porta d'entrada a Primera. Un derbi que li deixa «el cor dividit» i que segurament li evocarà alguns records d'una etapa, la de futbolista, que va tenir de tot i que va acabar sobtadament. Ara, anys després d'abaixar el teló, l'esport ha quedat en un segon pla. Fa de comercial en una empresa familiar. «He hagut de voltar per buscar-me la vida en el món de la gent normal», diu. Això sí, ha tingut temps per treure's el nivell 2 d'entrenador i, fins fa un any, dirigir un equip juvenil. «És per pur passatemps», es justifica.

Ha estat i és així Nan Ribera. Senzill. Com qualsevol. Si ara jugués, passaria dels pentinats estrambòtics, de les xarxes socials i de tot plegat. Ell l'únic que volia era divertir-se i passar desapercebut. «Ser futbolista és tota una experiència. Qui la pugui viure, val la pena. Se'm queda com a record, per explicar-ho als amics o a la família», diu, tot recordant que si s'hi va posar va ser perquè «m'agradava jugar a futbol i passar-m'ho bé. No ho tenia premeditat. Les coses em van sortir així. Un dia m'hi vaig trobar». Més o menys, així va ser. Amb 17 anys debutava a Segona B amb el Girona. Una categoria que també va tastar de la mà del Figueres. «Quan hi era no ho veia. No li donava la importància que realment té. Bàsicament, perquè no vaig venir del futbol Regional, ni vaig haver d'anar pujant categories». I d'allà, el gran salt. El 1995, fitxava per l'Espanyol. «Fa tant de temps que ja gairebé ni me'n recordo com va anar. El que no se m'oblida és que quan vaig aterrar en aquell vestidor vaig quedar del tot impressionat. No havia sortit de casa, com aquell que diu, i allà hi havia grans futbolistes, dels que tenia a les meves col·leccions de cromos», rememora. D'aquella plantilla es queda amb el munt de gent del planter que li va fer més fàcil l'estada. «Hi havia Sergio, Tamudo, De Lucas, Morales, Capdevila...». I d'allà, a l'Alabès. Això sí, per sorpresa. «Vaig marxar de vacances sense saber res i m'ho vaig trobar en tornar. Em va sentar malament, però a Vitòria vaig viure una gran temporada, en què vam lluitar pel subcampionat». Un curs en què va fer dos gols al Barça. «Una anècdota», diu. Ara bé, pot presumir de ser l'últim gironí que ha marcat al Camp Nou. Després d'un pas per Salamanca, va tornar a Girona, on va decidir deixar-ho. Era el 2004, l'equip jugava a Segona B (hi va coincidir amb Delfí Geli) i tenia 28 anys. «Quan estàs en davallada, millor plegar, perquè després costa molt remuntar. No tenia forces ni el cap per seguir. Ho tenia molt clar, no em motivava jugar».

Ara segueix el futbol quan i com pot. Suficient per reconèixer que a Montilivi s'ha viscut una temporada «sorprenent» i que si Europa es converteix en una realitat, «serà la pera». No tan bé li han anat les coses a l'Espanyol. «L'any ha estat bastant pitjor». Per això, diumenge tindrà «el cor dividit» i animarà «el que més ho necessiti».