El viatge prodigiós de Míchel a Girona

El fitxatge. Estiu 2021

«Aquell estiu jo estava a l’atur perquè al gener m’havien fet fora de l’Osca. Era a Eivissa de vacances amb tota la família sense bitllet de tornada a Madrid, mentre veia que tots els equips de Primera i Segona Divisió ja tenien entrenador. I quedava, entre d’altres, el Girona-Rayo pendent del play-off d’ascens. No se sabia si Iraola continuaria a Vallecas en cas de quedar-se a Segona. Això podria haver estat una possibilitat per a mi, però havíem parlat de res. Només tornaria a Madrid quan els meus fills, que són futbolistes tots dos, tornessin als entrenaments. Dos o tres dies després que el Rayo pugés a Primera, rebo la trucada del Girona. 

Primer va ser de Juan Carlos Moreno, membre de la comissió esportiva, a qui coneixíem d’Eivissa perquè jo estava amb Bolo i Pablo Sanz, allà. Ells són amics de Juan Carlos perquè havien coincidit al Numància. Em truca i em diu: ‘Puc fer un cafè amb tu a Eivissa? I va venir a Eivissa per comentar-me una mica que existeix l’opció que Quique Cárcel vulgui parlar amb mi del projecte. Aleshores, vinc a Barcelona per dinar a l’hotel Vela, ja amb Quique, Juan Carlos, Iván Hammouch i Santi Pou. Jo vaig amb el meu agent. Aquí Quique parla amb molta claredat del projecte. Em diuen com està el club i del que ens trobarem i em diu: ‘La figura que volem d’entrenador ets tu’. Aquí em convenç. No triga gaire a fer-ho perquè ja vinc amb una idea molt clara perquè abans havíem fet, també amb Quique, una videoconferència amb gent del City Group, on parlem de la feina amb els joves valors que hauríem de fer al club i els trasllado la meva idea de joc. Ja m’avisen que el club estaria una mica debilitat econòmicament. Per això, necessitàvem joves amb talent, sense experiència, a qui hauríem de treure rendiment. 

Era una proposta molt bona. No vaig dubtar en cap moment. Vaig veure una cosa que podia créixer. La meva sensació amb Quique va ser de feeling gairebé immediat. Em va parlar molt clar i molt concret. Me’n recordo de la frase que em va dir: ‘Míchel, començarem patint, però serem un equip que hagi de créixer a poc a poc’. Ell tenia molt clar què passaria i això em va donar a mi molta tranquil·litat. No t’està venent res que sigui una història rara. Va ser molt directe i molt concret. «Venim de dos cops molt durs i econòmicament el club no estarà al nivell dels dos darrers anys. I apostarem per gent molt jove, però tenim una base sòlida de gent que és del Girona i estaran sempre al peu del canó», em va dir. Des del començament ja vaig veure era un bon lloc per treballar.

L’amenaça del descens. Octubre 2021

L’inici no va ser gens fàcil. L’equip va estar algunes jornades a zona de descens. Devia ser mitjan octubre d’aquell any. Havíem fet només vuit punts a les 10 primeres jornades. Eren sis derrotes. I és clar que jo confio sempre en la meva feina. Confio molt, però també sé com es mou aquest món, i per això sabia que la immediatesa del resultat condiciona qualsevol club. Aquí, en canvi, va anar al revés. Recordo, per exemple, aquell dia que vam perdre a casa amb l’Osca 1-3. Va venir llavors a veure’m Quique i em va dir: ‘No sé com hem perdut perquè els hem fotut un repàs, sobretot a la primera part. Míchel, només et vull dir una cosa. ‘Queda’t tranquil! Jo vull renovar-te i és una cosa que vendré a la propietat perquè veig com treballes el dia i vull que sàpiguen que hem encertat amb tu. ‘Així ho crec Míchel!’, em va dir. Què vaig pensar jo? Aquest m’està vacil·lant. Això és un ultimàtum, segur!, encobert, però és un ultimàtum. La setmana següent vam anar a Miranda i vam guanyar 1-2 al Mirandés. 

A partir d’aquí tot va canviar. Però jo mai no he oblidat aquestes paraules de Quique perquè jo ja notava la seva confiança. Però fora, i amb la pressió de la gent i dels mals resultats, hi pot haver dubtes. Ell no en va tenir i això no és gens fàcil de defensar en aquest món. El jugador nota quan tu estàs feble, ho oloren, intueixen el canvi. Però aquí el club em va defensar i va protegir, i per això el futbolista va detectar que aquesta confiança en mi no s’havia trencat. Per això, va treure tota la seva energia, vam guanyar aquell partit i van entendre que tots estàvem amb el projecte i amb la meva manera de treballar. En cap moment em van veure en una situació de debilitat i això és degut al Quique i a tota la gent que hi treballa.

Del nét de La María al Míchel català. 2021-2024.

Sóc de Vallecas i estic orgullós de ser del meu barri. Per això, quan vaig anar aquesta temporada a l’estadi amb el Girona i vaig veure aquesta pancarta em vaig emocionar molt. ‘El nét de la Maria’. Els ‘Bukaneros’ ho van explicar molt bé. La meva àvia va ser molt estimada a Vallecas perquè tenia hortes i quan hi va haver racionament de pa i de menjar ella i el meu avi obrien les portes perquè la gent mengés. Era la duríssima època de la postguerra. Aquest record al barri es té sempre molt present i això que, a poc a poc, malauradament la gent gran va desapareixent. Va ser una senyora molt, molt estimada. Al barri, tots som «els néts de la María». Crec que jo tinc el seu caràcter i el de Candelas, la meva mare. Són persones molt, molt, molt humils. I també molt, molt valentes. Fins que va morir la meva àvia, era ella la que tenia cura de nosaltres. Som quatre germans (una noia i tres nois), jo sóc el petit. Això no ho oblidaré mai. Vinc d’un barri obrer, obert i del carrer, disposats a respectar tothom. Per això, quan vaig arribar aquí vaig intentar conèixer la cultura catalana i la de la meva ciutat, que ara és Girona. Ja des del primer dia em vaig sentir bé. Per què? He caigut bé. Què he fet? Res d’especial. Comportar-me com sóc i com penso sempre.

I això que al començament tot va ser dur perquè l’equip no va engegar bé. A més, jo estava sol aquí perquè la Lara, la meva dona, es va quedar a Madrid amb els nostres fills. Què feia? Doncs em quedava tot el dia a La Vinya, la ciutat esportiva, amb el meu equip de treball. Però tampoc no els podia lligar a una cadira fins que arribessin les 9 de la nit perquè David (Porcel) i Salva (Fúnez), sí que havien portat Girona a la família.

Aquest començament va ser dur, però sempre em vaig sentir protegit pel club i per l’entorn. Queia bé als meus veïns, al barri on vivia al principi. A més, Quique em va presentar tres o quatre persones per jugar a pàdel i escapar, encara que fos per poc temps, del futbol.

Aleshores, començo a conèixer gent, però encara me’n recordo d’aquell primer any en què tancava La Vinya de nit. Estava sol. Jo ben sol. No hi havia ningú més perquè pensava: «Vaig a casa, i què faig? Em posaré a treballar a l’ordinador veient futbol. Doncs ho faig aquí. Per què anar-hi i sentir-me sol!». Això ho feia força vegades. Recordo un dia que la Lara, la meva dona, sortia dels entrenaments de Miguel i Àlex, els meus fills, i em va dir: «Què fas? On ets?», em preguntava. «Doncs aquí, a La Vinya!», li deia. «Encara aquí. A la Vinya! Què fas? Va vés-te’n cap a casa».

2-4 a Montjuïc, entrada a  «la nova dimensió». Desembre 2024...................

Ufff! Ho vaig dir llavors. Vaig dir que això era entrar en una nova dimensió i fins i tot ho vaig fer a la roda de premsa prèvia al partit per posar més pressió a l’equip. Volia dir-ho als meus jugadors perquè volia saber si eren capaços de creuar aquesta porta. Tot el que ha vingut després és conseqüència del partit. Hi va haver molta pressió després sobre si seríem capaços de seguir allà dalt. Molts ens miraven així. ‘Ja afluixaran, segur. No aguantaran més temps a dalt’. 

Des d’aquest partit estem molt més projectats al món perquè hem sortit a molts llocs i els jugadors han tingut molt més protagonisme. A això em referia quan parlava d’entrar en una nova dimensió. I ho és per a ells, per a mi, per al club, per a tots… Sé que no és fàcil assimilar tot el que estem vivint, tenint en compte els joves que tenim. No és una cosa senzilla. Però em vull quedar amb la celebració que vam tenir aquella nit al vestidor de Montjuïc i el sentiment d’orgull que vaig notar a partir d’aquí a la ciutat i la la província. Aquí, com a club de futbol, sempre s’ha viscut a l’ombra del Barça i l’Espanyol, però aquell dia apareixem definitivament. És com si diguéssim. ‘Eh, som aquí! Som el Girona!’ I tots els gironins ho porten amb un orgull terrible. Entrem tots a la nova dimensió. A partir d’aquí, el nen petit o la nena petita que neix aquí ja no pot ser només del Barça sinó també del Girona. Abans era molt difícil que et demanessin una samarreta del nostre equip només néixer. Ara ja no.

Descobrint Europa. Abril 2024

Això és un somni, sens dubte. Ja ho hem complert i ara hem de continuar creixent per assolir el més gran, que és el de classificar-nos per la Champions League. Això diu molt del projecte que s’ha fet aquí. Això és un projecte de club. És impossible aconseguir-ho si tots no estem alineats a la mateixa direcció. És impossible. Arribar a Europa després d’estar només tres anys a Primera i havent estat a Segona, vivint moments tan durs, és una mica de bojos el que ha aconseguit el Girona. I és de bojos, sobretot per com s’ha aconseguit. Això és, per mi, el més important. Si em pensava que l’equip podia jugar tan bé? Sí, és clar. 

L’altre dia vaig dir als meus jugadors que estic molt orgullós que quan passeig per Madrid se m’acosta la gent i em diu: «No em perdo un partit vostre. Quina manera de jugar! Me’ls veig tots! Gaudeixo veient com jugueu!» A més, no paren de demanar-me samarretes de jugadors meus i els seus fills tenen com a referents per la seva manera de jugar. 

No hi ha més satisfacció possible per a tots els qui formem part d’aquest projecte. Això és un llegat que hi hem deixat per sempre i per a molta gent. És una cosa increïble. Se’n valora molt, i és normal, el resultat. Però com va afirmar Johan Cruyff al seu dia fa uns anys, el més important és el com. Cruyff i la Taronja Mecànica no van guanyar cap Mundial. Van perdre dues finals. Van quedar segons el 1974 i el 1978, però se’ls recorda per la seva bella manera de jugar. 

A mi, la gent resultadista no m’agrada… No, no… Cal callar molt la boca a tots aquells que redueixen el futbol a una frase: ‘Si no guanyes, no serveix de res, no vals’. Doncs jo crec que juguem sempre per a la gent i per alguna cosa més que un resultat. Juguem per gaudir d’un camí sense saber on ens pot portar. Entenc que hi hagi gent que digui: ‘A mi l’únic que m’interessa és que l’equip se salvi i no em diguis com’. Doncs, val! Si algú t’ho compra, allà tu. Però jo no ho vull això. Jo jugava a futbol per passió, per gaudir, per divertir-me… Després, quan vaig ser professional, jugava per fer feliç la gent de Vallecas. Ara, com a entrenador, ho faig perquè els gironins se sentin orgullosos en veure’ns i diguin: ‘Mira el meu equip, com juga!’

Aquest és un repte que sempre he tingut com a entrenador. A mi no em val guanyar de qualsevol manera. Sé que en algun moment em faran fora per intentar jugar a alguna cosa que no podré aconseguir. Però m’estimo més que sigui així i no per altres coses en què no crec. Ni tampoc no sento.

El meu millor moment? L’ascens a Tenerife. Juny 2022.

Un de sol? Un moment, que penso. N’hi va haver molts. He sentit molt orgull veient jugar el meu equip. El dia del Barça, el dia del Vila-real que lluitàvem per primera vegada en la història de ser líders de la Lliga. Aquella segona part és increïble! És increïble! El dia de l’Atlètic de Madrid, amb el gol d’Iván Martín. O el del Betis, amb l’Stuani… 

Això et marca molt. Però el moment de plenitud, plenitud, plenitud és a Tenerife. Per què? Era el partit de tornada del play-off d’ascens a Primera. Havíem empatat a casa. 0-0 a Montilivi. Abans d’arribar a l’estadi ja vam veure l’ambient que hi havia a la ciutat. I quan quedaven dues hores camí de l’Heliodoro Rodríguez López encara més. Anàvem a l’autobús i vèiem la gent, que estava embogida. Ja es veien a Primera Divisió. Arribar-hi i jugar amb la personalitat i valentia que va jugar l’equip, doncs… Ufff. Només de pensar-ho se’m posa la pell de gallina. «Mira, mira!», diu tocant-se les dues cames amb la pell eriçada. Tu veies Baena, Arnau, Aleix GarciaValery, Pol Lozano… Gent súper jove, però amb una personalitat enorme. Tots tres del darrere eren Santi Bueno, Bernardo i Juanpe. I Stuani era el davanter. ‘D’acord, aquests tenen experiència, però els altres, eh…!’ Veies els joves i pensaves: ‘Hòstia, què passarà avui?’ Aleshores, va començar el partit i l’equip va començar a passar-se la pilota. Pam, pam, pam… I l’estadi sencer es va adonar que guanyaríem nosaltres. Ho he dit moltíssimes vegades als jugadors. Se’m torna a posar la pell de gallina. Jo ho estava sentint. Veia l’equip i sentia que tot fluïa, malgrat que Iván Martín es lesiona al minut 20, més o menys. Va sortir llavors Samu Saiz. Jo els sentia a ells. ‘Aquests jugadors estan avui increïbles. Faran el que vulguin’. Jo ho notava! El més bo és que l’estadi del Tenerife també ho notava. Això és molt difícil de fer i més en un partit tan decisiu com aquest. T’ho jugues tot. L’ascens, que sap si fins i tot el futur immediat del club, que venia de dos traumes en poc temps. I allà estaven ells jugant de meravella com si res, donar la teva millor versió en un moment tan difícil és, per mi, assolir la plenitud màxima. 

És el moment com a entrenador en què dius: ‘Això és el que jo vull transmetre perquè els meus jugadors ni han reparat que ens estàvem jugant el futur del club. Han sortit al camp a divertir-se sense pensar en els traumes que tenia el Girona’. Res d’això no va existir a les seves ments. Van esborrar tot això i es van dedicar al que millor saben fer. A jugar bé a futbol. I em vaig dir: ‘Em sento realitzat com a entrenador perquè aquests jugadors han fet el que estem entrenant’. Aquella nit a Tenerife és el meu moment top com a entrenador del Girona».