Sota unes celles contundents i a l'ombra d'un nas lleugerament ganxut, s'hi amaga el somriure discret d'un home, economista de naixement i santnarcisenc de vocació i de records. Amb les mans expressa en tot moment dades exorbitants, com si realment es poguessin comptar amb els dits i els seus ulls et contemplen com dos zeros enfilats en el punt de l'infinit. Cada vegada que el veig en les pàgines d'un diari penso que si l'honradesa fos un problema, en Manel Serra tindria un gran problema.
La seva veu sembla com si no tingués força per imposar-se sobre d'altres, però ho acaba fent. Parla amb la humilitat dels que saben més coses de les que poden dir i s'explica amb la vehemència dels que volen convèncer i no imposar. No sé si Caixa Girona havia tingut mai un president de la seva altura moral, el que és segur és que ja no en tindrà cap altre, però això és el que té la feina d'economista i és que s'ha de saber estar a les verdes i a les madures.
En Manel camina decidit pel carrer amb una carpeta d'escai sota el braç, amb posat de mestre d'escola o de metge rural, i es para cada vegada que s'entrebanca amb un amic, per exercir d'amic o d'economista de capçalera, per donar ànims, simplement per escoltar o per donar consell sense que l'aconsellat s'ofengui. Perquè en Manel molt abans de saber parlar va aprendre a escoltar i quan per fi va començar a dir alguna cosa, va dir "Sí", molt abans d'aprendre a dir "No".
En Manel sortirà de Caixa Girona per la mateixa porta que hi va entrar: per la porta de servei, perquè ell és un home de servei, que va per feina i que no es deixa enlluernar pels flaixos dels fotògrafs ni per la blancor de somriures encarcarats de Cap Roig. En Manel va llegir divendres el pregó de la festa major del seu barri i després devia escoltar amb interès les llargues històries dels seus amics i sempre hi haurà qui pensi que si la honradesa fos un problema, en Manel Serra tindria un gran problema.
