Aquest cap de setmana arribarà a Catalunya el representant dels prínceps de l'església catòlica, per a consagrar definitivament el dubtós llegat d'un arquitecte genial. Amb la Sagrada Família ha passat una mica el mateix que amb l'església catòlica: després de la mort del fundador els continuadors han oblidat els elements fundacionals dels evangelis i han continuat l'obra al seu aire.
El Vaticà és un dels estats més antidemocràtics del món, per no dir el que més, i l'església catòlica està dominada des de fa segles pels membres d'una autocràcia fonamentalista que hauria de repugnar a la majoria dels fidels que l'aniran a rebre. Ja queden molt lluny aquells somnis de renovació que propugnava el papa Joan XXIII i els vertaders seguidors de Jesucrist farien bé en replantejar-se d'una vegada per totes l'autoritat de la teocràcia romana.
Els cristians -entre els quals no m'hi compto, però amb els quals no em faria res dialogar- han de desfer-se d'aquesta llosa, si no volen quedar empastifats per sempre en el fang dels camins d'un catolicisme mal entès i perdut en els racons més obscurs de la història. Em nego a pensar que aquest pontífex realment els representi. L'actuació de B16 a Barcelona supera, i de molt, el catxet dels grans grups de rock, però estic segur que molts creients, sacerdots inclosos, els revolta l'espectacle i no puc creure que se sentin representats per aquest somriure de papa-mòbil.
On són aquests cristians que trobo a faltar? No ho sé, però el que sí queda clar és que, a aquestes alçades del segle i del mil·lenni, un estat de dret com el nostre -democràtic i laic-, no pot continuar pagant els capricis -materials o ideològics- del papa de Roma, ni un fonamentalisme catòlic que només fomenta la desigualtat social i la impunitat jurídica dels seus membres, ni els desbarraments arquitectònics dels que s'han inventat un temple a imatge semblança dels gustos neogòtics dels turistes japonesos.
