A les portes d'unes noves eleccions municipals ens vénen segurament al cap desitjos de fer balanç, passar comptes, planyents pel mal que ens ha fet la crisi i que el nostre model "econòmic" ja no es pot aguantar. Però lluny de mirar enrere, ara és moment de parlar de futur, de convèncer els candidats de compartir estratègies que mirin més enllà dels mandats, de planejar un futur que miri en positiu, que il·lusioni i que pensi en llargs recorreguts per les nostres ciutats i viles.
Sortim d'un curt període de temps on hem passat d'identificar-nos com una de les principals potències econòmiques a veure'ns en la necessitat de ser rescatats. Això produeix un cert vertigen alhora que desànim. Més quan, des de la proximitat, no veiem al nostre voltant projectes de ciutat àmpliament compartits, de transformacions valentes per seguir essent capdavanters i que pensin 20 anys endavant.
A Girona, les transformacions ferroviàries de la ciutat apunten a una sensació generalitzada de mals de cap i alguns desacords. El soterrament de les vies dels trens d'alta velocitat i convencional, una aclaparadora operació d'alta tecnologia, ens engrescà cap a una oportunitat de tenir el tren d'alta velocitat al centre de la ciutat i a fer desaparèixer el viaducte. Però segurament això ens desvia l'atenció de l'interès real de ciutat.
Quan l'any 1973 el tren passà dels passos a nivell, a estar 5 metres aixecat de terra, els avenços de les infraestructures del moment ho van fer possible, però el gran avenç va ser que la ciutat deixés de ser partida entre centre i fora vies. Ara, també la gran oportunitat deixa de ser la tecnològica per ser la ciutat. Tot l'espai que alliberaran les infraestructures ferroviàries, conjuntament amb tota la seva àrea d'influència, des de Mas Gri passant pel front de les noves seus d'Hisenda i l'Inem, el parc de la Campsa, la plaça Salvador Dalí (Hipercor), la barrera amb el barri de Sant Narcís, la transformació amb via urbana de la carretera de Barcelona, i fins la plaça d'Europa, el nou parc Central, la plaça d'España i la nova estació, són l'aposta. No podem tenir visions parcials ni podem improvisar. Aquest és el projecte de transformació urbana més rellevant d'ençà del Pla Especial de les Casernes, o anant una mica més lluny, del moment de l'enderroc de les muralles de la Gran Via.
Aquesta transformació ha de ser motiu d'un projecte de futur, d'una estratègia compartida i no necessàriament d'una actuació immediata. Un projecte que ja va ser proposat l'any 2000, que va trigar 8 anys a començar-se, que tot just ara arriba a completar el túnel sud del TAV fins l'estació, i que encara no té el projecte de soterrament de la línia del tren convencional, ni de l'enderroc del viaducte, ni el projecte de la futura estació -ni del concurs que el ministeri va comprometre a convocar. I per no tenir, que no té el projecte de l'estació provisional que haurà de funcionar i per molts anys presidir el centre de la ciutat, el proper 2012, sembla abocat al permanent retard o a la precipitada improvisació. No ens mereixem això i no podem esperar més.
No ens ha de fer ni fred ni calor que a la Sagrera l'estació porti la signatura d'un premi Pritzker, l'arquitecte Frank Ghery. Que a la Corunya el projecte de l'estació intermodal estigui en procés de selecció entre 7 grans equips internacionals, també entre ells un altre Pritzker de l'arquitectura, en Rafael Moneo. O que a Vigo, quan encara ni tan sols han començat a tunelar la via pel centre de la ciutat, un cop més un Pritzker de l'arquitectura, Thom Mayne, ha presentat el projecte de l'estació que s'hi construirà.
Tampoc ens ha de preocupar que Adif vulgui construir pisos en els terrenys alliberats per recuperar part de la inversió; aquests també hauran de formar part del mateix projecte de ciutat. Aquell projecte que ha de tenir el rumb clar, que no ha d'actuar des de la parcialitat, que no ha de resoldre individualment un trencaclosques tan complex, que no ha de deixar que des de la distància altres resolguin el que ha de ser el nou generador de centralitat urbana, l'estació, i que miri endavant, molt endavant.
Això els ho hem de demanar als nostres polítics, als d'aquí i als d'allà. Un projecte que més que de les diferències dels últims 20 anys, ho ha de ser de les complicitats de la ciutat dels propers 20 anys.
