Quan arriba l'estiu, el mar és com una mena de fita inexcusable, un horitzó que omple de sobte tot el paisatge dels dies de vacança. La gent deixa enrere automàticament els dies grisos, pastats amb la rutina dels quefers quotidians. Amb la blavor de l'aigua, sota l'atzur del cel, amb un sol que il·lumina i que dissol les preocupacions i els remordiments, la platja esdevé el més semblant a un paradís terrenal.

Amb la seva escalfor de silici, la sorra de la platja acull gent de tota mena. Entre para-sols, cadires i tovalloles esteses, es creen regnes inexpugnables on les famílies viuen amb la mateixa desimboltura, o més, que al menjador de casa seva. Els nens criden, les mares vigilen i els pares dormen. Les noies de més bon veure intenten amagar els seus cuidats atributs i la resta exhibeix impúdicament els greixos acumulats durant l'hivern.

Els dies de platja transmuten els que els viuen. Més enllà dels canvis evidents en la coloració de la pell, introdueixen en els individus altres formes de vestir i de comportar-se en societat. Els pobles de costa transformen els seus carrers per poder adaptar-se als nouvinguts i esclaten en una festa permanent que dura les vint-i-quatre hores del dia, i que l'han de viure tots, perquè la vida és curta i les vacances encara més.

Però allà on es viu el veritable caliu de les vacances a la platja és a la carretera. En les inesgotables cues d'automòbils, a l'anada i a la tornada, és on es viuen realment les relacions afectives de família i on es desenvolupen les habilitats de cadascú en la vida social. A la carretera s'hi pot flairar, d'anada i de tornada, la salabror del mar i l'olor prehistòrica de la gasolina i es poden preveure, o recordar, les mil i una sensacions que els dies de platja poden oferir o ja han ofert.