El 18 de juny de 1940, en el moment més crític de la Segona Guerra Mundial, Winston Churchill va pronunciar un discurs que faria història. L'escenari era molt cru, després de la derrota de França i del reembarcament de l'exèrcit britànic a Dunkerque, Anglaterra es trobava sola lluitant contra el nazisme. Els avions de la Luftwaffe començaven a senyorejar el cel damunt dels verds prats regats pel Tàmesi i un núvol obscur i espès planava sobre el present i el futur d'Europa.

El discurs del primer ministre acabava amb aquesta famosa frase: "Preparem-nos pels nostres deures i no dubtem que els homes del futur diran de nosaltres: aquella va ser la seva millor hora". Ara, més de setanta anys després, ens trobem immersos en una nova batalla mundial, un conflicte d'interessos econòmics a escala global que amenaça el futur de la nostra societat i, també, de la democràcia. Però en aquest punt de la història estem més indefensos que mai, perquè no sabem exactament contra qui hem de lluitar i, sobretot, no tenim ningú que ens lideri.

Ara veiem com l'estat del benestar, que vam anar construint lentament després de la Segona Guerra Mundial, s'ensorra sense remei. Aquest és el nostre pitjor moment, perquè ara ens estem hipotecant definitivament el futur, un futur que serà molt dur amb nosaltres, entre altres coses perquè ens estem deixant vèncer pel derrotisme, estem perdent la guerra mundial, el resultat de la qual configurarà una nova concepció del món, probablement durant segles.

Ara és el nostre pitjor moment i ara més que mai hem de tenir en compte la història, hem de saber convertir el pitjor en el millor. Només és qüestió de voluntat, ells són pocs i nosaltres som molts. No hem de deixar que el futur se'ns escapi de les mans, hem de comprendre que la força del nostre enemic -comptat i debatut- són només nombres a la pantalla d'un ordinador.