Les diputacions són un centre de poder, és innegable, i la Diputació de Girona és un centre de poder particularment enclavat en el subconscient polític territorial, amb un pressupost considerable malgrat els temps de crisi que corren i amb molt poc control democràtic. El càrrec de president és especialment cobejat, comporta tota una sèrie de prebendes, de satisfaccions protocol·làries i pecuniàries molt envejables.

No s'ha d'aportar cap altra condició curricular que la de pertànyer com a regidor a qualsevol dels municipis de la demarcació. Cal, això sí, saber-se de memòria tota una llarga rastellera d'eufemismes per no haver de pronunciar la malèfica paraula "província". Les Diputacions, i particularment les diputacions catalanes, tenen una mala consciència innata i tendeixen a amagar-se darrere d'aquesta mena de detalls.

El president de la Diputació tradicionalment ha estat sempre un home gris. En èpoques passades, predemocràtiques, era simplement un representant de les empreses més poderoses de la demarcació, que plantava arbres per a les fàbriques de paper, o feia carreteres a conveniència dels interessos particulars dels poderosos i acompanyava al senyor governador en les inauguracions, ajupint l'esquena al seu pas en senyal de subordinament.

Ara les coses han canviat, no gaire, però han canviat. El president de la Diputació, donat i beneït, es limita a gestionar una mena de negoci, dels beneficis del qual viuen els aparells dels partits polítics de la demarcació. Això que dic, només lleugerament reduït i esquematitzat a causa de les restriccions d'espai que imposen aquesta mena d'articles, a mi em sembla un escàndol, però no veig que ningú més es queixi, suposo que a la majoria ja li està bé i que jo, com en moltes altres coses, vaig errat.