Quan era petit no em podia imaginar cap altre rei que els dels contes, els de les baralles de cartes i la reina d'Anglaterra. Les revistes il·lustrades, les que tenien pressupost, omplien la grisor de l'època amb els vermells i daurats de la cort anglesa. Lligat amb tot això, recordo particularment aquell estiu de 1969 en què, després d'assabentar-nos de l'arribada de l'home a la Lluna, va sorgir la notícia inesperada de la designació del successor de Franco.

Aquell príncep amb cara de babau semblava simplement un ninot de palla per farcir el buit de poder que deixaria el dictador després de la seva desaparició física, una cosa que en aquell moment es veia només com una hipòtesi remota. De fet, sis anys després, uns dies abans de morir, encara ens pensàvem que Franco duraria eternament. És el que tenen els totalitarismes, que acaben imposant fins i tot una noció del temps determinada.

Després vam veure que la realitat no era així, que el temps corria exactament igual per a tothom i que els monarques són de carn i ossos, com la resta dels mortals. Vam saber que els reis no tenien sang blava i que al nostre, particularment, li agradaven les caceres d'elefants, les princeses alemanyes i, en una primera època, les vedets que sortien retratades lleugeres de roba a les portades de l'Interviú.

La família reial, que va començar protagonitzant gairebé exclusivament les pàgines de l'Hola, ara té espai reservat en tots els programes d'humor. No sé si la monarquia espanyola ha tocat fons, però la cosa pinta malament. Si volen assegurar la continuïtat moral del règim monàrquic, hauran de fer alguna cosa més que un rentat de cara i una actualització de pàgina web, l'abdicació del rei es planteja com a única solució, si no vol deixar en herència al seu fill un panorama molt més obscur encara.