A"Con mi verdad no vivirán. Sólo las religiones consuelan de haber tenido que nacer para morir" (Miguel de Unamuno, San Manuel Bueno, mártir)

questa és una bona pregunta que es pot aplicar a mossèn Modest Prats, sacerdot i eminent professor gironí recentment desaparegut, i a tants d'altres pensadors, investigadors i científics que han conjugat raó i fe en les seves vides.

Sembla plausible que quan una persona va accedint al coneixement científic sobre l'origen del món, sobre l'evolució de les espècies, sobre el funcionament del cervell humà, s'allunyi del creacionisme, del redempcionisme i de la concepció teocèntrica del món. Ho sembla, perquè el risc de contradir-se i de trobar-se en un parany intel·lectual és gran (els béns terrenals de l'Església, la Santa Inquisició, la Banca Vaticana, la pederàstia parroquial...), perquè les veritats construïdes damunt la fe esdevenen tan poc sòlides com insostenibles (el misteri de la Virginitat de Maria, el de la santíssima Trinitat, el de la Reencarnació, el de la Resurrecció...) i perquè la raó abomina tot allò que no pot demostrar.

Abans de continuar, cal desfer un equívoc. Hom podria deduir dels paràgrafs anteriors que s'està dient que de la mateixa manera que la fe sembla incompatible amb el saber, tothom qui té fe està mancat d'intel·ligència. No és òbviament cert ni just. Traient del mig la fe del carboner, la de l'home d'un sol llibre, la de qui s'entesta sense arguments en les beceroles del seu pensament i de les seves creences, que sí que són susceptibles d'una saviesa més ampla, cal dir que la majoria de gent es mou entre fe i ciència, entre creença i descreença, entre esperança i vida conformada. Vull dir que la majoria de gent dubta i fa del dubte l'estat pregon del seu pensament. El dubte, com és sabut, és signe de vitalitat intel·lectual. És clar que hi ha també qui, repenjant-se en el dubte, la incertesa i la inoperància, es deixa caure pel pendís de la inòpia i de la indiferència. Llavors apareix l'espècie humana més comuna: l'agnòstic per deixadesa.

Què en pensa el creient del mal al món? Per què davant d'un Déu infinitament bo, s'estén una vall de llàgrimes tan immensa? Quina mena d'història de la humanitat és aquesta que es basa en una vida de contenció, patiment i sacrificis que ha de permetre aspirar a una Vida Eterna absolutament incomprensible? On és Déu? On són els homes sants que ens han precedit? Quina llibertat té l'home si Déu ho sap tot i ho determina tot? Si l'home no té llibertat (tot es fa d'acord a la voluntat divina), de què se'l pot acusar, què se li pot exigir?... Per què una persona intel·ligent hauria de creure en Déu?

Enmig de tant perfil ciutadà, acadèmic, humà com s'ha publicat, entre les necrològiques dedicades a mossèn Modest, m'hauria agradat llegir-hi el testimoni d'algun amic que pogués explicar aquesta dimensió íntima de la seva vida i de la seva fe, que al capdavall va ser l'eix de la seva essència i de la nostra admiració.