Avui dimarts ha estat d'aquells dies que en tenir el diari a les mans m'han sacsejat els sentiments. El senyor Franch, com jo l'anomenava, ens ha deixat. Sabia que no estava bé, malgrat que no hi tenia gaire contacte sempre que en tenia ocasió preguntava per ell.

De la petjada de gironí impecable que el senyor Franch ha deixat a la nostra ciutat a diferents àmbits, l'empresarial, financer i esportista són moltes les persones que en podran escriure molt millor que jo. Jo us puc parlar del senyor Franch en el àmbit familiar, el planer. El pare, l'avi, però sobretot l'amic des de darrera un taulell, que tampoc és l'amic amb qui comparteixes tertúlies, sopars o excursions.

Quan el meu pare encara hi era, feien la xerradeta. De vegades parlant d'una cosa tan simple com les serradures que ens va servir durant molts anys. Potser les generacions d'ara no saben ni el què són. Eren bons amics. Generalment, venia els dissabtes, diumenges i algun altre dia. Era visita obligada a la granja junt amb l'AnnaMaria. Primerament amb les filles quan eren petites. Després nétes i amb l'Anna Maria sols els últims temps. No oblidaré mai el somriure afalagador que tenia. A més de demostrar el seu bon tracte, a casa es proveïa per a l'excursió que feia els caps de setmana amb els amics als Àngels o altres llocs. I els diumenges, per a la família.

Mai demanava el que volia i sempre em deixava que li posés el que més bé li podia anar. Preferia menjar coses "del dia abans i bons" que deia sempre.

Tinc una anècdota que potser no hauria d'explicar. Però amb ell l'havíem recordat rient tantes vegades! Quan vaig fer el primer llibre se'm va acudir de demanar una ajuda a l'entitat que ell presidia i em va demanar si no havia demanat suport a ningú més. Total que em van citar a una granja que no era a casa i jo, que no estava acostumada d'anar a cap establiment perquè tothom em coneixia, vaig dir-los que em feia cosa. Es va decidir d'anar la nostra granj,a que era tancada per ser el dia de festa. Parlant i rient com feia ell em digué: Vols dir que la gent llegeix ara? I jo vaig contestar que almenys voldria que sí, essent com era una història familiar. Però el que sempre recordaré i encara recordo de tant en tant és que va dir-me: "Saps què passa, si t'ajudem d'aquí quatre dies tothom escriurà llibres del seu cinquantenari". Tal dit tal fet, són forces els llibres que han sortit ja d'establiments o estaments de Girona i quan venia per casa em deia "veus ja t'ho vaig dir".

Sempre estava de broma amb mi, no em fa vergonya dir-ho. Les seves paraules eren: "Tu rai, en Quim sempre el teniu aquí. No tens problemes amb l'Ajuntament". O si li comunicàvem alguna cosa deia: ja ho sap en Quim? i l'Anna Maria li deia "va Pere, no facis bromes". L'Anna la coneixia des que jo era una nena de deu o onze anys, al carrer de Ciutadans a l'escala del senyor Enric de Quintana i hi vivia Doña Aurora, una senyora que ensenyava a brodar i les noies de Girona que eren casadores anaven a fer-se l'aixovar. I la mare li va implorar si jo hi podia anar el temps d'estiu i Doña Aurora li va dir que no, que mainades no. Sols tenia noies. La mare va insistir tant que jo faria bondat i no li portaria problemes que em va acceptar i allà vaig conèixer a l'Anna Maria.

Penso que quan les persones ens deixen no cal lloar-les. Perquè els que hem tingut la sort que s'hagin creuat en el nostre camí hem pogut conèixer de primera mà la seva estimació a la família, el seu bon fer al món empresarial a tots els efectes, la seva gran passió per l'esport i molt especialment la muntanya, la dedicació per la seva ciutat, Girona, i l'estima als amics.

Ahir es va celebrar el seu comiat a la parròquia de Sant Josep de Girona. No tinc cap dubte que els gironins, amics i gent de l'esport es devien aplegar per estar al costat de la família en els moments tan especials com és el de dir adéu a un espòs, al pare l'avi i a l'amic de tothom.

Senyor Franch, no tinc cap dubte que ja deu haver coronat el "cim" més alt de la seva vida i un munt de grupistes que l'han precedit s'hauran aplegat per donar la benvinguda al que va ser el seu mestre, el company de tantes caminades de joventut i després dels dijous de cada setmana per pujar a l'estimada muntanya dels Àngels que tots estimem tant. Senyor Franch gràcies per la seva amistat i el seu somriure.