Els gironins som gent sorruda, molt gelosa dels nostres somnis i, sobretot, d'allò que en diem «la nostra història». Aquest relat que hem anat bastint és un cúmul de fets autèntics i inventats, de faules probables, gestes inenarrables i contes imaginaris, que a força d'anar-se repetint esdevenen reals. Però la nostra història no sempre l'anem escrivint a mesura que els fets se succeeixen, perquè els gironins també som previsors i a vegades fem feina a l'avançada.

Ara, a Girona, ja hi ha gent que té escrit el seu relat d'aquest esdeveniment d'èxit anomenat Temps de Flors, el dels anys precedents des de la seva fundació mítica en temps de Falange, el d'aquest any i el dels anys que vindran i, fins i tot, hi ha qui ha començat a enyorar aquesta època meravellosa, en previsió d'una hipotètica desaparició d'aquest esdeveniment, en un futur encara no dibuixat del tot en l'horitzó de la ciutat.

A mi, per exemple, em costa poc tancar els ulls i recrear en la meva memòria els carrers plens de flors i de colors, d'olors i de remors, les alegres multituds de visitants sorpreses per la bellesa primaveral de la ciutat i els ocells creuant el cel en múltiples direccions anant a esventar la bona nova. Que bonic que serà aquell enyor, i mai més en el futur del futur tornarà res a lluir com ara.

Ni a mi, ni a ningú, li està permès callar aquestes coses, sobretot en una ciutat que té un venerable tapís penjat a la catedral on se'ns adverteix que tot té un principi i un final. Els gironins, malgrat portar en el nostre escut durant molts anys la llufa d'una suposada triple immortalitat, sabem perfectament que no podem fer altra cosa que posar ordre en les nostres previsions, perquè tot el que comença acaba, i anem comptant visitants com qui compta ovelles abans d'anar a dormir, i dormim finalment entre el cotó fluix d'uns somnis dissenyats a la mesura dels nostres desitjos.