El meu pare era futbolista de vocació i impressor d'ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d'una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial.

Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s'hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors...

Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l'aigua i el foc, als quals el paper és especialment sensible, sinó els censors que havien d'aprovar gairebé tot el que sortia de les premses. El llapis vermell del funcionari de torn era molt més temut que les errates que trobava -o no- el corrector a cada ratlla.

El soroll de les màquines funcionant era una remor tranquil·litzadora i els crits dels treballadors per fer-se entendre enmig del brogit, semblava el llenguatge d'una raça de gegants sense por. Cada revista, cada llibre, cada cartell que sortia de la impremta era un triomf de la cultura, de la vida i del país. Ara, en què les impremtes han recobrat una mica d'aquell protagonisme que van tenir abans, he recordat aquestes coses i m'ha tornat a la ment aquell soroll d'aire comprimit i d'engranatges i el silenci espaordidor que ens envoltava quan, per una raó o l'altra, totes les màquines paraven al mateix temps.

Honor i glòria a les impremtes, les d'abans i les d'ara, perquè l'esperit de la nostra llibertat encara depèn de la fràgil consistència d'una papereta impresa.