Dissabte vaig veure, i lamentar, un muntatge teatral del tot estalviable, que pretenia creuar les diferents visions sobre la radicalització islamista que tenien les mullers dels primers combatents espanyols immolats a Síria. Encara, a hores d'ara, no sé si l'obra pretenia apropar-nos el relat humà que hi ha darrere de tot procés de radicalització, o allunyar-nos per guanyar perspectiva i detectar alguna bona qualitat en la visió femenina dels conflictes armats. En qualsevol dels dos casos, més enllà de la inoportuna posada en escena, donar el mínim valor estètic al càncer que significa DAESH és, com a mínim, de mal gust, sinó immoral. Sovint tractem amb molta frivolitat la realitat que embolcalla el creixement de l'autoanomenat Estat Islàmic. Atemptats com el de la Rambla de Barcelona, el descobriment de l'origen gironí d'alguns dels terroristes o les operacions antigihadistes com l'encetada tot just ahir a Sant Pere de Ribes, ens haurien de fer comprendre que l'Estat Islàmic no és un problema de l'Orient Mitjà només. La guerra que DAESH encetà fa uns anys no té res a veure amb religió, terrorisme o la lluita contra occident. És un simple conflicte de poder territorial gestionat de manera nova amb velles armes: el terror, l'educació, les emocions, l'exhibició i el reclutament indiscriminat. Tothom, en qualsevol lloc del món, amb qualsevol condició social, pot ser un soldat que defensa el territori del califat, per lluny que n'estigui físicament. Aquesta realitat el fa un exèrcit imprevisible, amb gran quantitat d'efectius i, sobretot, indestructible militarment.
És per això que calen ingents esforços i recursos per part de les administracions públiques, les comunitats religioses i les entitats socials, per plantar cara a un enemic comú. Vetllar per no permetre l'aïllament físic, però sobretot emocional, de barris de la ciutat és una teràpia necessària si no volem perdre el combat. I penso en més d'un barri de Girona, menys coneguts pels gironins que les sales de teatre.
