Através de la sèrie d'articles sobre la crisi he intentat aportar alguns arguments que poden ajudar a entendre per què la crisi que patim és més profunda que la d'altres països i més intensa del que ens imaginàvem. Però, malgrat que la meva anàlisi és pessimista, no m'agrada ser catastrofista de mena.

Sabem que Espanya compra el 85% de l'energia que consumeix a l'exterior. Aquest fet suposa la importació del 2,1% del PIB sobre un dèficit comercial exterior total del 10%. Alhora els augments del petroli afecten la inflació suposant una pèrdua de riquesa de prop del 0,4% anual. Per tant, treballar per disminuir la dependència energètica de l'exterior és una molt bona manera d'impulsar l'economia en aquests moments. És més fàcil aquesta via que no pas impulsar l'exportació de productes a mercats saturats per assolir els mateix valor sobre el PIB o que haver de desenvolupar productes, mercats i processos nous.

De fet, si us ho explico és perquè forma part de la meva recepta per sortir de la crisi. Una recepta que nosaltres la vam aplicar l'any 1992 arran de la crisi d'aquell moment. Aquell any invertirem en la construcció d'una central de cogeneració; enlloc de reduir personal com es fa ara amb els ERO, varem destinar-ne una part a la construcció de la planta. Ens va sortir bé. L'any 1999 la central es va ampliar amb un motor de gas i avui estem començant les gestions per transformar a gas el primer motor, constituint tota una renovació de la central. Quinze anys després, amb una nova crisi, tornem a emprar la mateixa recepta.

Resoldre els problemes del món de l'energia pot aportar dues vessants. Una en el camp de l'estalvi d'energia, per exemple reformant habitatges amb l'aplicació de millors aïllaments i nous tancaments de vidre, amb l'aplicació de nous sistemes d'escalfament d'aigua i de climatització obviant l'ús de combustibles, i amb l'aplicació de sistemes de protecció exterior del sol. En aquesta direcció també hi ha la millora de processos a la indústria per disminuir el consum d'energia, la incorporació de variadors de velocitat, l'entrada de millores en automatització i la modernització de sistemes de logística, fent-la més automàtica. Tot plegat repercuteix en menys consum d'energia.

Però, a part d'aplicacions, diguem-ne passives, n'hi ha d'altres que aporten augments en els ingressos d'una empresa. Em refereixo a nous sistemes de producció d'energia, sigui invertint en plaques fotovoltaiques en els teulats dels centres de treball, col·locant molins de vent en el recinte de les empreses de l'Empordà, o instal·lant centrals de cogeneració a indústries, pavellons esportius, hotels, col·legis, hospitals, jutjats o en agrupacions de habitatges. Hi ha centrals de cogeneració des de 65 kW fins a 35.000 kW, aptes per a tots els consums, tant per produir calor com fred. A Girona s'ha presentat un projecte per construir una central de cogeneració centralitzada per a les noves 600 vivendes que s'han de construir a Fontajau. Se n'hauria de posar al Parc Hospitalari Marti i Julià de Salt (vergonya em fa que no n'hi hagi), a la nova seu de la Generalitat, als jutjats, a la universitat, a la seu de l'Ajuntament,...

Resoldre la importació del 2,1% del nostre PIB pot esdevenir fàcilment una activitat empresarial que pot fer de locomotora en aquests moments de crisi. Pot donar feina a la totalitat de paletes, fusters, vidriers, calderers, i electricistes del país, pot fer néixer noves empreses en el camp de la instal·lació eòlica, solar i de cogeneració, així com empreses de gestió de l'energia centralitzada en blocs d'habitatges.

Vull recordar aquí que Espanya és el segon país del món en el desenvolupament d'energia eòlica després d'Alemanya, amb una potència instal·lada de més de 16.000 MW, i el primer país en energia solar termoelèctrica, aquest amb una cartera de nous projectes a Espanya que arriba a 2.500 MW. Ambdues activitats permeten a Espanya exportar molins de vent i centrals solars a Estats Units, Anglaterra, Itàlia, Austràlia, Índia, Xina, Algèria, Marroc, Egipte,... donant feina a milers de persones que treballen en enginyeries i en la construcció dels molins, dels reductors, dels generadors, dels sistemes de tracking dels miralls solars, dels sistemes de concentració de raig de sol, dels sistemes de generació de vapor,...

No crec que hi hagi a l'Estat una altra activitat amb més potencial immediat que aquesta. El món de l'energia permet fer els deures en clau interna i alhora permet exportar tecnologia. És per això que em sembla molt bona la idea de resoldre la crisi de l'automòbil a Espanya passant per la producció d'un cotxe elèctric. La pensada del ministre d'indústria Miguel Sebastián, reforçada pel conseller d'indústria Josep Huguet i pel president de la Generalitat José Montilla em sembla adient pel moment actual. El cotxe elèctric pot ser una ajuda preciosa en la creació de tecnologia i en el manteniment de llocs de treball, però també pot ajudar a millorar el balanç de la corba de demanda d'electricitat, augmentant el consum elèctric a la nit, fet que permetrà una penetració més elevada d'electricitat eòlica a la xarxa espanyola.

Fa una setmana la Generalitat va crear l'IREC, l'Institut de Recerca de l'Energia de Catalunya. Hi participen la Generalitat, el govern central, tres universitats, la UPC de Barcelona, la Universitat de Barcelona UB i la Rovira i Virgili de Tarragona. També hi participen les empreses Endesa, Gas Natural i Aigües de Barcelona. Penso que a la UdG ens hem de posar les piles per entrar en un futur en aquest institut; a l'ombra de l'IREC es podran fer molts projectes importants, amb un pressupost que a l'any 2014 ha d'arribar als 3 milions d'euros anuals.

Invertir en energia és prioritari a Espanya per prevenir el col·lapse del petroli en la propera dècada. Hem vist que pot esdevenir un motor per sortir de la crisi actual i pot esdevenir una prevenció per la propera. Finalment, deu ser la millor activitat per trobar fonts de finançament al ministeri d'indústria o a la Generalitat.

En aquest context sorprèn les declaracions d'Eusebi Cima, vicepresident de Foment de Treball i president de Fepime, dient que la mesura per subvencionar les empreses que inverteixin en desenvolupament i energies renovables és "discriminatòria". "I els altres? Que no som fills de Déu?", es va preguntar. "I els que estan en crisi, els que més les necessiten, no podran gaudir d'aquestes ajudes? Tot plegat -va manifestar- em sembla bastant demagògic". Vull pensar que va tenir un mal dia, perquè el país no necessita dirigents empresarials amb mires tan curtes com aquestes.

Invertir en energia per sortir de la crisi. Aquest hauria de ser l'eslògan de la classe política i empresarial. Malauradament fins avui vaig sol.