Tot i que ja ha passat un mes i mig de la data d'inauguració del tanatori, encara és un tema d'actualitat pel que representa en la vida social de Girona. L'acte inaugural va gaudir d'una organització perfecta, per la puntualitat, pel cronometratge de les intervencions i molt especialment pel contingut d'aquestes. Aquell solemne acte va ser l'exponent del que és aquell equipament i els serveis que s'hi presten. És també l'inici d'una nova etapa en la prestació dels serveis funeraris, que a la nostra ciutat han excel·lit per la seva perfecció i per la humanitat, pel respecte i la delicadesa amb què durant més d'un segle la família Poch ha tractat les famílies afectades per la pèrdua d'un dels seus membres.
En el programa d'aquesta inauguració hi figura una fotografia de la casa on estava instal·lada la funerària fins l'any 1937. Al mateix temps en aquest testimoni gràfic es pot constatar un aspecte de la Girona del primer terç del segle XX. L'antiga plaça del Mercadal, integrada ara en el carrer de Santa Clara, l'estretíssim carrer que separava aquesta plaça de la de les Bernardes. El campanar del temple monàstic de Santa Maria de Cadins, monestir i temple, enderrocats l'any 1936. La tartana que en aquell moment estava allí estacionada, símbol del poc trànsit que hi havia en aquell temps.
Anant del pont de Pedra en direcció a la plaça de Sant Agustí, quedava enfront la casa de la funerària. Antigament en un dels batents de la porta d'entrada hi havia pintat un taüt; més modernament aquella entrada va ser modificada i es prescindí d'aquell tètric reclam. Quan les caixes dites de caoba eren exclusives dels enterraments de luxe, la majoria de les que s'usaven eren de fusta ordinària que es folrava amb tela negra si era per una persona adulta, o blanca si es tractava d'un infant. L'operació de folrar la caixa i dotar-la dels ornaments segons la categoria, es feia al carrer, davant mateix de la funerària. Es muntaven dos cavallets i a sobre s' hi col·locava el taüt, i a la vista dels que passaven s'anava fent la feina.
A fi de donar més amplitud al carrer, s'enderrocà aquella casa, i en part del solar s'hi edificà la que ara existeix, deixant una bona part de l'espai per ampliació de la via pública. Aleshores la funerària i l'habitacle de la família Poch, passaren a una casa de nova construcció en aquella mateixa zona amb façana posterior a l'Onyar. Aquesta operació estava en curs de realització quan esclatà la guerra, però aquelles obres no quedaren interrompudes, i es pogueren culminar l'any 1937.
L'any 1977 els serveis funeraris es traslladaren al carrer Anselm Clavé amb la innovació d'oferir les sales de vetlla. Fins aquell moment tant si la gent moria a casa com en una clínica, la vetlla es practicava en el mateix domicili familiar. De moment, quan es posà en servei el primer tanatori, hi havia moltes famílies que es resistien a acceptar el que representava una gran innovació, trencant una tradició de segles. Però després s'ha anant comprenent la comoditat que això representa i ara està admès gairebé totalment.
En el protocol funerari també s'han produït moltes altres innovacions, especialment les que afecten l'exteriorització del dol al carrer. Fins ben entrada la segona meitat del segle XX, la comitiva fúnebre sortia de la casa mortuòria precedida pels clergues -entre un i tretze, segons la categoria de l'enterrament- i es dirigia al temple parroquial. En aquell trajecte es feien unes pauses per cantar sengles absoltes. Una d'aquestes cerimònies es feia precisament davant la funerària. Recordaré com una curiositat que a can Poch tenien un lloro molt xerraire, que solien posar al pas de la porta, en l'interior d'una artística gàbia. Quan passava una comitiva fúnebre l'havien d'entrar a la casa, perquè s'havia aprés la salmòdia i hauria acompanyat el cant dels capellans, amb una veu esquerdada que hauria resultat irreverent.
En el temple es cantava una altra absolta, i la comitiva continuava fins al portal, nom amb el qual la gent de Girona recordava la ubicació del portal del Carme, desaparegut en els primers anys del segle, quan començaren a enderrocar-se les muralles. El seu emplaçament era on acabava la Rambla Verdaguer i s'inicia el Jardí de la Infància. Allí s'acomiadava el dol, desfilant tots els assistents davant els familiars del difunt.
Amb el pas del temps ha canviat el ritual, els costums s'han modernitzat. Les quatre generacions dels Poch que s'han succeït en la gestió d'aquest servei han canviat els seus mètodes de treball, han modernitzat les instal·lacions, han substituït les antigues carrosses tirades per cavalls per luxosos automòbils, i el domicili mortuori per la sala de vetlles en el tanatori; però s'han mantingut constants en la delicadesa de tracte, en el respecte pel dolor del familiars, en l'exactitud en les prestacions, en la formalitat en el tracte. El que era un petit negoci de caràcter familiar s'ha convertit en una gran empresa; però l'esperit i l'estil humà sempre ha estat el mateix.
Es podrien explicar molts trets significatius del tarannà dels Poch. En recordaré un: En una ocasió en què jo em trobava fent espera en un consultori mèdic, un altre pacient se'm donà a conèixer. Jo, de vista, no el recordava. Sóc molt mal fisonomista, defecte que m'ha fet cometre moltes desatencions. Però quan em digué el seu nom, immediatament el vaig identificar com aquell xicot que, seixanta anys enrere, vivia al carrer del Pavo i que l'estiu del 1936, sent milicià, va salvar la vida de mossèn Joan Vilajeliu, oncle dels Poch i que vivia amb ells. Eren uns temps en què a Girona tothom es coneixia, potser fins i tot sense haver tingut mai cap relació personal. M'explicà que quan tornà de l'exili es trobava en una situació de pobresa. En aquella avinentesa morí la seva mare. Tractant amb el senyor Joan Poch de l'enterrament li va exposar clarament la seva situació i li va demanar que les exèquies fossin de l'ínfima categoria. Li manifestà amb tota sinceritat que de moment no li podria pagar; però que ho faria tan bon punt tingués disponibilitats. El senyor Joan Poch li va respondre: "La teva mare tindrà l'enterrament que li correspon i que tu et mereixes. I de les despeses no te'n preocupis. Sàpigues, des d'ara, que tot ja està pagat. Jo tinc molta memòria per recordar les bones accions". Em sembla que no calen més comentaris.
