Una de les mostres més aberrants i fins doloroses de l'opressió castellana és la prohibició dels noms personals o antropònims, practicat per totes les monarquies, dictadures i fins per la democràcia contra els habitants de Catalunya, València i les Balears.A part de la humiliació i els entrebancs en haver-los de catalanitzar -els que ho hem fet-, els arxius profunds de l'Estat no s'ho creuen: encara rebo comunicats oficials amb el nom de "Jaime". Espanya no canvia, només les formes, i ens fa veure que és impossible ser catalans i espanyols alhora. Al País Valencià, per exemple, la permanència dels noms de persona forasters és gairebé total i general. I a tots els territoris, l'últim embat és la progressiva desaparició dels noms familiars i diminutius; els mitjans de masses espanyols -absolutament dominants- ens imposen els "Edu", "Paco", "Manolo", "Paqui", "Pepi", etc. Fins i tot noms autòctons són espanyolitzats, com el terrible "Montse"!

Qui se'n recorda que la forma autòctona de crear noms familiars i diminutius, en català, és diferent de l'espanyol? Ja no queden "Serrats". El "Paco" s'ha menjat el "Xico", "Xisco", "Quico", "Cesc" i altres. "Pepe" o "Pepón" -ha deglutit el "Pep" o "Pepet", el "Salva" s'ha menjat el bonic "Vador", "Asun" s'ha cruspit "Ció", i així fins a esgotar quasi tot el repertori. La gent, en general, ja no sap construir els noms de fonts amb diminutius o escurçaments en la llengua pròpia. Només, a Catalunya, resisteixen els Manel i Rafel (si bé "condemnats" per alguns savis pollastres gramàtics). A Mallorca, en canvi, són ben vius els "Biel" (Gabriel), "Tomeu" (Bartomeu) o el mateix "Rafel" -el nom que li diuen a Manacor a en "Rafa" Nadal! I al País Valencià, només resisteixen els diminutius, construïts d' una forma particular: "Ximo" -o "Gimo"-, de Joaquim; "Cento" o "Sento" -de Vicent-, "Voro", "Vadoro" -de Salvador-, "Neto" -de Benet-, "Quelo" -de Miquel-, "Tono" -d'Antoni-, "Felo" -de Rafel-, i alguna escadussera "Empariues" (Empar). Pel que fa a la Catalunya Nord, el desastre és total: "Bep" i "Bepa" (Josep) ja són pura arqueologia, i, fins i tot, un simple "Martí" (amb accent) és prohibit d'inscriure'ls al registres, per major glòria d'una república etnicida.

No sentirem més "Vador" (Salvador), "Laia" (Eulàlia), "Txell" (Meritxell), "Toni", "Tonet" (Antoni), "Mia" (Maria), "Berta" (Roberta)? Ja hem de considerar obsolets i arcaics diminutius com "Vicenteta", "Carmeta", "Josepet", "Estevet", "Joanic", "Queló", "Quelic", "Lluïsot"? Qui sap que Josep pot ser "Pep", "Pepet", "Jep", "Jepet", "Jepot", o Pere es converteix "Peret", "Perot", "Peric", "Perico", o Jaume es muda en "Jaumet", "Met", "Jaumó" (a mi, per cert, em diuen així).

L'enhorabona, finalment, a aquells "Pep", "Laia", "Txell", "Manel", "Rafel", "Ximo", "Tomeu", Xico Anoro, Xicu Cabanyes, Quim Monzó, Biel Mesquida que continuen aquests noms propis transformats.