El puta és el client

FRANCESC CRUANYES De sobte, algú ha descobert que a Barcelona hi ha prostitutes. Sexe al carrer, coits de xamfrà, fel·lacions a la Boqueria. I, és clar, ens hem esglaiat. També n'hi ha que han posat el crit al cel perquè un diari ha gosat publicar en portada un parell de masclots barrinant els forats negres d'un parell de presoneres. La notícia s'ha estès com una medalla d'oli, però trigaran poc a fer servir el llevataques. Quatre batudes, tres manifestacions d'impotència i qui meuques passa, proxenetes empeny.
Passarà com a les carreteres d'aquesta banda del Pirineu. Tips de no saber què respondre als nostres fills ("Papa, què hi fa allà aquella noia, asseguda sota un para-sol?"), apliquem la tàctica de l'estruç, mirem cap a l'altra banda, inventem excuses de coloraines. I ens emprenyem amb la víctima, criminalitzem el reu. Ningú no es fica amb el client que fomenta la desgràcia. El diari barceloní ha pixel·lat electrònicament la cara dels dos bastards que alimentaven la persistència de la submissió, n'ha esborrat la cara. Per què? Són majors d'edat, estan a la via pública. De debò calia aquesta protecció de la intimitat?
El problema de la prostitució comença per l'home que va de putes i s'acaba en l'alcavot que trafica amb aquestes animetes arruïnades. Les noies són el punt central d'aquests dos extrems del negoci. Sense compradors ni venedors no hi hauria mercaderia. Poc s'hi val dir que és molt difícil acabar amb l'ofici més vell del món. Una cosa és que algú es vulgui cobrar els favors sexuals que practica lliurement -i d'això la societat n'és plena- i una altra que terceres persones enganyin, extorqueixin, forcin aquestes dones a bescanviar la pell i l'entrecuix per quatre rals. Per quatre cèntims que les perpetua com a esclaves mentre el cabró es fa milionari.
Ni a la carretera ni al carrer l'arrel de la qüestió no és l'escàndol públic. Per al transeünt hi ha imatges que causen molèstia, però d'amagat o a plena llum el drama continua sent el mateix.